La filosofia sempre ha estat la disciplina més menystinguda de la cultura catalana. L’altre dia Ramon Alcoberro assenyalava com la gran majoria dels nostres professors ignora la seva pròpia tradició filosòfica. Jo m’atreveixo a dir que, si descomptem la clase on et fan cinc cèntims caricaturitzats de Ramon Llull, la pràctica totalitat dels joves llicenciats en filosofia acaba els seus estudis sense conèixer ni haver llegit mai cap filòsof català nascut abans de la guerra civil. Des de l’arribada d’internet, cap estudiant no sap qui és Ferrater Mora perquè ja no es consulta el seu encara útil Diccionari de Filosofia, Balmes és només un carrer de Barcelona i Xavier Rubert de Ventós un autèntic desconegut.
Partint d’aquesta situació tan deplorable, és lògic que hom celebri l’arribada de noves traduccions catalanes dels grans filòsofs. El cas més recent són els Pensaments i opuscles de Blaise Pascal (Adesiara, 2021), traduïts magníficament per Pere Lluís Font (Pujalt, 1934), un dels darrers savis que encara tenim. I dic que celebrem l’arribada d’aquestes traduccions no perquè en el cas de la de Pascal sigui una de les millors que s’han fet mai en qualsevol llengua —un cop d’ull a l’estudi introductori ja dona testimoni del rigor del traductor, a qui sovint em trobava a la biblioteca de la UAB traginant diccionaris francesos del segle XVII— sinó perquè aquest llibre el comprarà poca gent, el llegiran encara menys i no li ho agrairà pràcticament ningú. El que celebrem és, doncs, que encara quedin filòsofs abnegats que esmercin anys de la seva vida a elevar una mica el nivell de la nostra dissortada cultura.
A en Pere Lluís, aquesta abnegació li ve de lluny. Autoexiliat a Tolosa de Llenguadoc, va completar allí els seus estudis de filosofia i teologia durant la dècada dels 50, esdevenint al seu retorn el primer teòleg laic de l’estat. Ràpidament s’incorporà a la docència a la Universitat de Barcelona el curs 1963-64 de la mà de Joaquim Carreras Artau, que amb Francesc Gomà constituïen l’última baula de la Facultat de Filosofia de la Universitat republicana —els altres eren morts, a l’exili o depurats i apartats de la docència. L’any 1968 amb la fundació de la Universitat Autònoma de Barcelona, passa a ser-ne un dels primers professors, d’aquells que encara van fer classes al monestir de Sant Cugat. I allà romandria fins a la seva jubilació, l’any 2004, després d’haver format un considerable estol de deixebles.
A banda de la seva tasca docent, també ha esmerçat grans esforços a impulsar la Fundació Joan Maragall – Cristianisme i cultura, de la qual és patró emèrit. És membre de l’Institut d’Estudis Catalans des de 1990 i acadèmic de número a la Reial Acadèmia de Bones Lletres des de 2014. La seva trajectòria li ha fet merèixer la Creu de Sant Jordi, atorgada l’any 2003, i el doctorat honoris causa de la Universitat de Lleida el 2005.
Podria seguir lloant la trajectòria del mestre i la seva erudició en filosofia moderna —especialment la seva particular tríada conformada per Montaigne, Descartes i Pascal—, les seves aportacions a la filosofia de la religió o els seus estudis sobre el passat filosòfic català, del qual sempre se n’ha sentit deutor. No obstant vull dedicar aquest article a regraciar a Pere Lluís Font per tot el que ha fet per la filosofia en català.
Durant més de 20 anys ha estat el principal animador i director de la Col·lecció Textos Filosòfics, que va crear l’any 1981 a l’Editorial Laia juntament amb el malaguanyat Josep Maria Calsamiglia i Josep Ramoneda. Gràcies a aquesta col·lecció, que ha publicat més de 95 volums dels principals clàssics del pensament universal, hem pogut llegir filosofia en català a Catalunya, com si visquéssim en un país normal. I és que com diu en Pere Lluís, «devem ser l’únic país del món en què els llibres de filosofia no es llegeixen ni en la llengua original ni en la pròpia».
Aquesta col·lecció, que pocs anys després de la seva fundació va passar a Edicions 62, va morir per desídia de l’editorial l’any 2005. Avui dia, tret de comptadíssimes reedicions que fan sense consultar a en Pere Lluís, l’editorial no ha mostrat interès en recuperar el gruix de la col·lecció.
Mentrestant, generacions i generacions d’estudiants es formen sense tenir accés a textos filosòfics en català, textos que en la majoria dels casos ni coneixen perquè fa dècades que estan descatalogats. A això li hem d’afegir la preocupant davallada de la competència lingüística de la majoria del professorat en la seva pròpia llengua, que en qualsevol país els faria passar per analfabets, com ha remarcat en Pere Lluís en més d’una ocasió.
El pensament a Catalunya viu hores molt baixes i sembla que a nosaltres mateixos tant se’ns en dona. Mai no veureu cap filòsofa nostrada guanyar el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Jo mateix he hagut d’iniciar la meva tesi doctoral sobre filosofia catalana del segle XX a Madrid perquè aquí no hi ha cap grup de recerca ni possibilitat de finançament sobre el tema. Les darreres notícies referents a la retirada de la filosofia a l’ESO no ens fan ser gaire més optimistes. Però és precisament quan copsem aquest erm que pren valor la tasca dels savis com en Pere Lluís.
I no està del tot sol: editorials voluntarioses com Edicions UB, Adesiara, Ela Geminada, Flâneur, Arcàdia, Fragmenta, Enoanda, Galerada, Obrador Edèndum o la centenària Bernat Metge segueixen maldant per publicar pensament en català, gairebé sempre perdent-hi diners davant el desinterès del públic general.
Iniciatives universitàries i privades com la Càtedra Ferrater Mora (UdG) i la Càtedra Llorens i Barba (UB) o la Fundació Francesc Pujols fan el que poden per recuperar als nostres pensadors. El Festival Barcelona Pensa o la més recent Biennal de Pensament tracten d’implicar la societat i divulgar la filosofia, com fan durant tot l’any l’Ateneu Barcelonès, l’Escola Europea d’Humanitats o el CCCB. Malauradament, cadascú fa la guerra pel seu compte, seguint les modes del moment i amb la mirada a curt termini.
No seria el moment de reprendre una col·lecció ambiciosa, que aglutini esforços amb un projecte sòlid i audaç que posi a l’abast els clàssics del pensament com va ser la Col·lecció Textos Filosòfics? I les universitats, no haurien d’incloure en els plans docents als nostres pensadors, avui injustament oblidats?. «Culturalment, la filosofia és una mena de luxe, però un luxe imprescindible per mantenir un cert nivell de civilització.» va dir Pere Lluís Font a la seva lliçó de comiat a la UAB. Avui som un país més civilitzat gràcies a persones com ell, el luxe és poder-lo seguir escoltant i llegint, i el deure és continuar la tasca que va iniciar.
