Amics, amigues,
El vicepresident Oriol Junqueras, Jordi Cuixart i Jordi Sánchez les han cantat clares al jutge Llarenas. No recordo exactament el que li ha dit cadascú, però més o menys ha anat així: “Vostè no pot ser jutge i part”, “defensar el dret a decidir no és cap delicte”, “manifestar-se pacíficament tampoc no ho és”. Bravo! Pel vicepresident i els Jordis. Sí, nois, agenollant-vos (a banda que sé que mai no ho faríeu) no hi guanyaríeu res. Són mala gent. Ens tenen odi, enveja i volen venjança. Al major Trapero i altres caps dels Mossos d’Esquadra, l’altre, la jutge Lamela, els ha comunicat que estaven processats també per delictes de rebel·lió i no sé què més. Tant se val, faran el que vulguin mentre puguin…
Vaig anar a la grandiosa manifestació de diumenge (15 d’abril). No m’agrada especular amb els nombres, però em sembla que a la guàrdia urbana de Barcelona els haurien d’ensenyar a comptar. Què li sembla, Sra. Colau, un curset amb àbac? Sobre aquest punt només vull remarcar que la televisió alemanya ha apuntat 900.000 participants. Torno un altre cop al recurs de la capacitat del Camp Nou. Quants Camps Nous us sembla que hi havia entre la plaça d’Espanya, tota l’avinguda del Paral·lel amb carrers i places dels costats incloses? Jo em vaig haver d’aixoplugar en un carreró que donava al Paral·lel, enfront de les Tres Xemeneies. El nucli, gruix i llargària de la manifestació els vaig copsar per televisió, la catalana i l’alemanya. L’espanyola ja no la miro, però crec que no li van donar gaire importància. Endemés, a jutjar per la Cospedal, no valia la pena. No tenen vergonya. Ni ella, ni la tal Soraya… Ah! El Rajoy, on era? Potser jugava ‘la Roja’? No, tampoc. Li devia estar escrivint, o fent-se escriure, una carta a la cancellera Merkel, suplicant-li que li lliuri el president Puigdemont, que ja l’ha fet patir prou, que li fa fer el ridícul. Ah! Però resulta que a Alemanya la justícia és independent! Amb això, el Rajoy&Co. no hi comptaven i potser el Juncker, tampoc.
El mateix dia 15 vaig tenir l’honor i la satisfacció de rebre una carta, des de la presó, del diputat Jordi Turull, en resposta a una que li havia enviat jo; quelcom que hauríem de fer tots(es). Les següents seran per a Dolors Bassa i Carme Forcadell. Estem en deute amb tots ells i elles, incloent-hi els exiliats, entre els quals hi ha el president Puigdemont. Jo no em ficaré en si és urgent convocar eleccions immediatament o no. En tot cas, crec que s’hauria de formar govern abans del 22 de maig. Abans? No ho sé. Soc conscient que no en sabem de la missa la meitat i menys d’estratègies polítiques, almenys jo. Crec que cadascú ha de tenir confiança en els seus representants, que per això els vam elegir.
M’agradaria poder-vos reproduir la carta sencera de Jordi Turull. És un model de sensibilitat, fermesa, coratge, intel·ligència i, no cal dir, de patriotisme. Fa basarda l’encapçalament: “Estremera, 8 d’abril de 2018”. I no diguem el remitent, que us l’estalvio perquè el podeu imaginar. Sensibilitat: “Si una cosa et tortura de ser a la presó, és per si a algú de casa li passa res, no hi podràs ser. No hi podràs fer res. I això és el pitjor de tots els sentiments que tens quan ets a la presó. Tenim dret a 10 trucades de 5 minuts a la setmana. En gasto 9 per trucar a casa i una per trucar als meus pares. Són els millors 5 minuts del dia”. Turull no pateix per ell, pateix per la seva família. Ens en podem fer càrrec quan nosaltres som a casa, al carrer o viatgem on volem? “Les hores passen molt lentes i els dies molt ràpids”… “Els condemnats compten enrere (quant els falta per sortir) i nosaltres, endavant (quants dies portem a la presó)”.
“Aquesta vegada, i per si fos poc, m’han posat sol en un mòdul de la presó (‘per indicacions de dalt de tot’, em van dir); em sento molt més ferm internament que l’altra vegada”. Aquest cop l’han feta massa grossa. S’han descarat del tot. Només cal llegir l’aute del meu ingrés a presó. Això no va d’…. jurídic aplicant el Dret. Això va de política i d’escarment”. No segueixo amb aquestes veritats de les que tots (?) estem convençuts, però quan ho diu una persona innocent i que ha tingut temps per reflexionar-hi, té molta força: la força de la veritat, de la realitat, de la raó. Ve a dir que el govern espanyol renuncia a fer política i els jutges ho agafen i fan ells la feina de la política amb un poder absolut, sense límit.
“Jo, per sort, em sento molt fort anímicament. Si volen el meu silenci o la meva renúncia als meus deures i compromisos amb Catalunya, no els tindran, al contrari, em sento més compromès amb la nostra causa perquè la sento encara més justa i més necessària que mai. Ens hi juguem els drets polítics més bàsics i fonamentals”. “La llibertat del president Puigdemont ha estat una alenada de llum i esperança enmig de la tenebrosa actuació de la cúpula judicial espanyola”. Acaba escrivint: “veurem com evoluciona tot plegat. Mentrestant, dret, ben dret, el cap alt i la dignitat ben preservada”. I, encara dona les gràcies…
Quina persona! Quin català! No és que esperés menys d’ell. Però la seva clarividència, la seva fermesa, la seva sensibilitat en una persona privada de llibertat i sabent que és innocent. És la serenor dels nostres líders, la convicció que val la pena jugar-s’ho tot per Catalunya, pel futur de les noves generacions. Cal que recordem i que recordin, fills nets, besnets, que hi va haver homes i dones que van supeditar la seva llibertat a un futur molt millor per Catalunya. Treballem, treballem! Que anar a una manifestació no costa gaire, que fer una aportació a la Caixa de Solidaritat és una obligació, portar el llaç groc és molt fàcil, que ser dignes d’ells i d’elles és empatia i solidaritat i passes cap a un futur millor. Qui no vol un futur millor pels que ara pateixen les injustícies de la presó o de la injustícia social? Doncs, som-hi, sense defallir. Visca Catalunya lliure!
Vostre,
Josep M. Boixareu Vilaplana
