Joan Amades, el gran folklorista català, recopilador de contes i llegendes populars, se’n lleparia els dits. La guàrdia civil espanyola ha “enriquit” l’inventari de llegendes inventant-se aquest cau de violència que ja no desapareixerà mai més de la nostra imatgeria històrica.

Inventar-se el nom d’una vila inexistent ho fan ben sovint els novel·listes. Jo mateix ho he fet en dues de les meves novel·les que mai ningú em publicarà perquè sóc vell i desconegut. Però que ho faci un cos armat d’un estat pretesament democràtic, com a prova de càrrec per a un procés oficial, suposo que (almenys a la història europea dels darrers cent anys) és un fet sense precedents. Inútil, però, no ho és pas. Ben al contrari, és ben revelador en molts aspectes.

El primer (i el menys important) és que l’inventor del nom té un coneixement molt galdós del català.

Només un cop d’ull al diccionari li hauria aclarit que o bé havia de ser “dels roures” o “de les rouredes”. És clar que en castellà segur que no hauria escrit mai “San Esteban de las Robles”. Però ja sabem que ser funcionari de l’Estat a Catalunya  no comporta gens el coneixement de la llengua del país. Aquesta indiferència per la correcció i per la veritat demostra també un grau d’intel·ligència lamentable i un arrogant menyspreu pels ciutadans (catalans o espanyols)  de qui en siguin responsables a l’anomenada “Benemérita”. I això, deixem-ho ben clar, no és cap insult ni manca de respecte susceptible de ser caracteritzat de “rebel·lió” ni de “terrorisme”. És senzillament una deducció evident d’un fet molt concret.

Per a mi, però, i aquest és el punt fonamental d’aquest nyap increïble, Sant Esteve de les Roures ja és el lloc llegendari que representarà per sempre més la muntanya de mentides i de calúmnies que no són noves en el tracte d’Espanya amb Catalunya, però que des del cop d’estat del 20 de setembre ha adquirit proporcions gegantines.

El nom d’aquesta vila virtual pot enriquir les nostres expressions populars. En lloc d’engegar algú a dida, podem engegar-lo a Sant Esteve de les Roures. En lloc de dir “això només passarà la setmana dels tres dijous” podem dir “això només pot passar a Sant Esteve de les Roures”. Etc., etc.

I aquí voldria fer servir aquest nom “llegendari” per a un comentari que no serà pas  vist bé per tothom. Però (almenys entre els independentistes) hi ha llibertat d’expressió…

Durant bastant temps hem dit sempre: Espanya no pot empresonar tot un poble. Per cada català que vagi a la presó n’hi haurà un altre que agafarà el relleu. Però això sembla que no funciona com dèiem. La tossuda fermesa de seguir endavant cap a la independència, plantant cara si cal al bloc del 155, amb els riscs que això pugui comportar, no sembla pas que la tinguin tots els nostres representants elegits. I se senten cada vegada més veus que parlen de fer un govern “útil”, que faci el que pugui en quatre anys de legislatura; no s’acaba de decidir d’una vegada la investidura de Puigdemont, amb moltes excuses, etc. Ja he dit més d’una vegada que accepto plenament que cadascú tingui molt en compte la seva situació familiar i que això posi límits molt estrets a la seva actuació. Allò que m’atreveixo a retreure és que totes les amenaces i coaccions del 155 ja es coneixien prou abans de les eleccions del 21-D. I per això s’hauria pogut esperar que qui es presentés per ser elegit al Parlament fos algú que estigués disposat a no deixar-se intimidar per les amenaces i els possibles riscs (presó o exili). Era, crec jo, el que n’esperaven els electors.

És possible que, per molt que es digui que es vol evitar, anem altra vegada a noves eleccions. Si fos així, aquesta vegada, sisplau, que només optin a un lloc al Parlament aquells que no pensin arronsar-se. Tots els altres, de moment, que s’acontentin amb un lloc de regidor de l’ajuntament de Sant Esteve de les Roures…

Pere Grau
Barcelona (1930). Estudis de Professorat Mercantil. Autodidacte intensiu en art i literatura. Alumne de Joan Triadú a les llegendàries classes de català del CICF (1955). Premiat a diversos certàmens literaris. Exiliat voluntari a Alemanya, on viu des de llavors. Traductor de 4 llibres de l'alemany al català. Col·laborador de la revista 'Llengua Nacional'.

Deixa un comentari

Introduïu el vostre comentari
Introduïu aquí el vostre nom

Article anteriorLa força de la veritat
Article següentUna altra Espanya és possible?