[Llegiu-lo en alemany]
El conflicte Catalunya-Espanya ha tingut en aquesta passada setmana de març dos punts culminants. El primer, la declaració com a testimoni del major Josep Lluís Trapero, cap de la policia catalana en els dies crítics de l’octubre del 2017, destituït després pel ministre espanyol de l’Interior i acusat en un procés a part que li pot portar fins a 11 anys de presó. El segon esdeveniment és la manifestació massiva dels independentistes catalans a Madrid, el 16.03, amb el lema “L’autodeterminació no és delicte”, amb l’ajuda i el suport d’uns 50 col·lectius de tot Espanya, entre altres petits partits esquerrans, sindicats, etc. Aquests no hi van participar perquè fossin o no partidaris de la independència de Catalunya, sinó perquè amb aquesta farsa jurídica veuen amenaçada per a tots la democràcia a Espanya.
El resultat de la declaració del major Trapero, que va durar 6 hores, la consideren tots els observadors com un terratrèmol que ha fet esfondrar definitivament el castell de cartes de les acusacions arbitràries, i en un procés normal en un país democràtic normal provocaria el seu sobreseïment immediat. Per comprendre la força explosiva de les declaracions del major Trapero, cal fer-se present la història que servia com a justificació de la campanya de venjança dels manaires espanyols contra els iniciadors i organitzadors catalans del referèndum de l’octubre del 2017. La cosa anava així:
L’encarregada de l’afer, la jutgessa Lamela de l’Audiència Nacional (un tribunal especial per a terrorisme i delictes d’extrema gravetat, hereu del Tribunal d’Ordre Públic del temps de Franco per reprimir l’oposició democràtica) va empescar-se aquesta ficció: des de feia alguns anys hi havia una conspiració en marxa per separar Catalunya d’Espanya. Els conspiradors eren el govern català, el parlament català dominat pels “separatistes”, especialment la seva mesa, les associacions civils ANC i Òmnium, molts alcaldes i regidors, etc. Els conspiradors disposaven de 17.000 policies catalans armats i estaven disposats a fer-ne ús per imposar la rebel·lió per la força. Aquesta és la faula, que com a primera pedra va servir per perseguir els dirigents catalans. Però el major Trapero ho ha desemmascarat com allò que és: un conte de les 1001 nits. En les seves declaracions ha deixat clar el següent:
- Abans del referèndum va comunicar al govern català que el comandament de la policia catalana no era partidària de la independència, i que el cos obeiria les ordres de la jutgessa espanyola competent: impedir l’anada a les urnes, però sense violència i sense posar en perill la pau social. El president Puigdemont li va respondre: “Vostè compleixi tranquil·lament amb el seu deure, com vostè el veu, i nosaltres complirem amb el nostre”. És a dir, que no hi va haver cap ordre de rebel·lió i que aquesta tampoc hauria estat obeïda.
- Al final de l’interrogatori, en un intent de trobar encara algun argument de càrrec contra els acusats, el president del Tribunal, Marchena, va preguntar per què Trapero el 26 i el 28 de setembre (un parell de dies abans del referèndum) havia demanat de trobar-se amb els principals responsables polítics del govern català. El major va respondre que els va demanar una vegada més de no emprendre res contra la legalitat espanyola. I llavors va venir l’estocada decisiva contra les tesis de l’acusació. Trapero va dir que la policia tenia llest un pla per detenir el govern català, però que no van rebre cap ordre pertinent dels jutjats espanyols.
La realitat és, doncs, que el govern i el parlament catalans no disposaven de cap força armada i per tant no podien planejar pas cap rebel·lió. Tampoc una sedició, que no es va produir en cap moment. Els organitzadors del referèndum només haurien pogut estar encausats per desobediència. I això (segons el codi penal espanyol) no pot ser punit amb presó, sinó com a màxim amb una curta inhabilitació temporal.
Per què els dirigents catalans en circumstàncies així van actuar com ho van fer és una altra història. La pressió dels ciutadans sobre els seus representants era enorme, i encara hi havia una darrera esperança (després decebuda) d’un diàleg raonable amb Madrid.
Pel que fa a la gran manifestació catalana a Madrid –diguem-ne l’anada al cau del lleó– va ser més que res un important missatge als manaires espanyols (que intentaran ignorar-la) i al món sencer (que esperem que en prengui nota com es mereix): la decisió dels catalans no es deixa vèncer ni per repressions ni per càstigs. Ben al contrari.
Com ja era d’esperar, torna a haver-hi una guerra de xifres sobre la quantitat de participants a la mani. Els organitzadors parlen de 120.000. Les autoritats espanyoles només de 18.000. Sobre la primera xifra hom pot discutir. Però la oficial de les autoritats és tan ridícula que hom només pot admirar-se de a qui és que volen enredar. Només els 520 autobusos arribats a Madrid de tot Espanya ja hi van portar unes 30.000 persones. S’hi afegeixen 15 trens completament plens. Moltíssims manifestants van anar-hi en cotxe o per avió. I cal afegir-hi els participants de les entitats de Madrid que hi donaven suport, que representaven algun miler. En total la xifra veritable devia acostar-se molt més als 120.000 que no pas als 18.000.
Però també és un fet que la població madrilenya (l’espanyola en general) està molt mal informada sobre el procés contra els polítics catalans. L’argument dels manaires que la retransmissió directe per TV garantia la transparència queda molt relativitzat pel fet que la retransmissió en directe només es fa a Catalunya. A tota la resta de l’estat, aquella part de la població que s’interessi a seguir-ho només en rep les versions filtrades de la premsa (gairebé completament partidista) i no té cap possibilitat de sentir directament les declaracions dels acusats i dels testimonis com Trapero. Aquesta és tota la “transparència” que permeten.
Però com hem dit sovint: Spain is different. I hom ja pot tenir curiositat sobre com s’ho farà aquest tribunal polititzat per seguir per la via que s’ha proposat, malgrat la rebregada que ara ha rebut.
