En els temps actuals de convulsió política (o caldria dir millor d’hiperactivitat judicial) fa una mica de vergonya aliena escoltar polítics del més alt nivell parlar d’aquests dos conceptes que hem posat per títol amb un desconeixement que fa enrogir. Llençar missatges com ara “el meu país (una altra qüestió!) o la meva nació ja existia abans que la teva, i no vinguis a donar-me lliçons d’història”, és quelcom habitual, ara que llençar-se al teclat del mòbil per enviar una volada de Twitter és la mar de senzill i no cal pas fer cap consulta prèvia. Si aquest diu això, de ben segur que és veritat i que els altres menteixen!
Els que com jo malauradament vàrem haver de patir un munt d’anys d’escola franquista on tot anava lligat al concepte d’“una, grande y libre”, l’única part de la història de Catalunya que ens ensenyaven era la del timbaler del Bruc, i es qualificava els reis Catòlics com a “Reyes de España”. Així que ja estem una mica escarmentats que ens amaguin l’ou.
El primer que cal fer és aclarir conceptes, i per a això no ens cal anar a l’Arxiu Històric Nacional. Tirant d’enciclopèdia, podem llegir el concepte de nació com el de “comunitat d’individus als quals uneix uns vincles determinats, però diversificats, bàsicament culturals i d’estructura econòmica, amb una història comuna, donen una fesomia pròpia, diferenciada i diferenciadora i una voluntat d’organització i projecció independent que, al límit, els porta a voler-se dotar d’institucions polítiques pròpies fins a constituir-se en estat”. Caram, quina sorpresa! Ara resulta que el concepte de nació sempre resulta anterior al d’estat i per això és possible que una comunitat pugui ser considerada nació sense tenir, de fet, un estat constituït.
Mirem ara què ens diuen els antics fulls de l’enciclopèdia, sobre què és un estat: “Unitat política de governament que pot presentar diferents característiques organitzatives directes o vinculades a una entitat política superior”.
I, finalment, la mateixa i vella enciclopèdia defineix país, com el “territori o àrea geogràfica definida per determinades particularitats ètniques, geogràfiques o culturals”.
Per simplificar una mica, podríem concretar aquests tres conceptes de la manera següent: un “país” és una àrea geogràfica; una “nació”, un grup humà, i un “estat”, una estructura política.
On vull anar a parar? Això és el que esteu pensant i segurament l’encertareu si us imagineu que vull tractar l’assumpte de l’antiguitat d’algun país, nació o estat respecte d’un altre. I encara l’encertareu més si creieu que em refereixo a Catalunya. Per agafar una mica d’embranzida podríem fer un resum de resums i dir que un estat és una nació, vinculada a un país, i que té una determinada estructura política.
Si ens referim a antiguitat i considerem que el concepte d’estructura política consolidada podria venir representada per una Cort o Parlament, dins d’Europa està comprovat que el més antic correspon a l’Althingi, que es va constituir a Islàndia l’any 930. Aquesta és sens dubte l’assemblea comuna d’una nació més antiga que volia establir un marc de convivència, que podia incloure, o no, la figura del rei. És a dir: es tracta de la primera estructura política d’una nació en un país concret, no tant sols a Europa, sinó al món. Podríem anomenar-ho com el primer estat.
I a Catalunya? Les primeres estructures similars al nostre país les trobem a les “assemblees de Pau i Treva de Déu”, que se celebraren el 1027 a Toluges (el Rosselló) i el 1064 a Vic. Estaven constituïdes per una Cort de notables procedents del braç eclesiàstic i de la noblesa civil, creada pels comtes de Barcelona a fi d’intentar apaivagar les seves violentes disputes amb els senyors feudals. Cap al 1192, el braç popular va participar per primer cop en aquestes assemblees, que es podrien qualificar com l’embrió de les posteriors Corts Catalanes. Les assemblees de Pau i Treva de Déu, tot i no constituir des de la perspectiva actual una realitat parlamentària, foren l’origen de la participació del poder públic i eclesiàstic per tractar assumptes d’estat, i per tant no se’ls pot negar el seu valor com a organització política.
Es té constància d’altres assemblees similars en períodes posteriors, com la d’Alfons II a Saragossa el 1164 i el 1196, o la d’Alfons IX de Lleó el 1188, però totes elles clarament influenciades per les estructures anteriors establertes pels comtes de Barcelona.
El 1214 es va donar un pas endavant en aquesta direcció quan al castell de la Suda de Lleida es va celebrar una assemblea convocada pel legat pontifici d’aleshores, Pere de Benavent, amb la intenció d’arranjar la confusa situació del país després de la mort del rei Pere el Catòlic a la batalla de Muret. L’infant Jaume I, de 6 anys, feu el seu jurament davant dels prelats i magnats de la cúria real i dels representants de ciutats i viles. Durant el regnat de Jaume I (1218-1276) es reuniren assemblees convocades pel rei amb els estaments socials de l’època i fou durant el regnat del seu fill Pere el Gran (1276-1285) quan definitivament prengueren la forma institucional.
Llevat del cas d’Islàndia (930) i del jurament de l’infant Jaume I (1214), que ja hem citat abans, el parlament més proper en el temps fou el d’Anglaterra amb la seva Carta Magna l’any 1215, sota el mandat d’Enric II.
Sobre el fet de la sobirania de Catalunya dins de la Corona d’Aragó, cal recordar que el matrimoni del comte de Barcelona Ramon Berenguer IV amb Peronella, filla del rei d’Aragó el 1137, va significar una unió dinàstica de Catalunya i Aragó, però en absolut una fusió política. Cada un dels estats mantenia les seves lleis i institucions de manera independent de l’altre. És evident, doncs, que el desenvolupament de les assemblees de Pau i Treva de Déu dins d’aquest context a les Corts de Barcelona gaudien de total sobirania i així era reconegut arreu.
Per acabar, voldria deixar clar un fet que de menut em va posseir durant molts anys, fins que algú de la família (no recordo bé si un dels meus avis) m’ho va aclarir. El concepte d’Espanya com a nació no neix en absolut amb els Reis Catòlics, com em van voler fer entendre a mi a l’escola mentre cantava el “Cara al sol”. Isabel de Castella i Ferran d’Aragó van casar-se el 1469 i en el segle XV Espanya era únicament el nom actualitzat del que havia estat la Península Ibèrica i la Hispània romana. De fet, els mateixos reis Catòlics tenien molt clar aquest concepte, ja que mai no prengueren el títol de reis d’Espanya. Cal esperar al segle XVIII per trobar el primer referent de l’Espanya actual, després del ‘Decret de Nova Planta’ de Felip V, promulgat el 1716, que eliminava els antics regnes de la Corona d’Aragó. La bandera i escut actuals d’Espanya foren dissenyats en el regnat de Carles III, també en el segle XVIII.
Per cert: pel que fa a l’escut i bandera de Catalunya, s’inspiren en el senyal heràldic del llinatge dels comtes de Barcelona, que es documenta per primer cop en un segell de Ramon Berenguer IV del 2 de setembre de 1150. Ni més ni menys que 566 anys abans.
[L’escriptor Ramon Gasch aprofita aquest espai per convidar-vos a participar en el IV Concurs de Microrelats organitzat pel Grup d’Escriptors del Montseny (GEM). Tota la informació a la pàgina del GEM.]
