En un moment crucial de la història del cristianisme, un personatge secundari va pronunciar una pregunta que encara ressona: i la veritat que és?
Durant segles la veritat era revelada i el seu accés era a través de la religió. Després fou la raó humana la que ens permetria accedir-hi. Més tard la veritat només fou allò demostrable per criteris formals o experimentals: va ser fruit de la ciència.
Però les religions eren i són diverses, també les seves veritats. Les maneres de raonar també són diferents segons les persones i, aquestes, sostenen distintes veritats. Al capdavall, l’evolució de la ciència també ha posat en crisi alguna de les seves certeses, que s’han vist superades en el temps per sistemes d’explicació més amplis.
Ni les religions, ni la raó, ni la ciència han produït una veritat única i universalment acceptable, sinó un conjunt ampli de nocions, d’idees i d’aproximacions a la veritat de naturalesa molt diversa i a vegades enfrontades entre si.
L’esforç sostingut de la humanitat al llarg de segles ha produït aquesta pluralitat i ha palesat la dificultat d’assolir quelcom que pogués considerar-se “la veritat” en un sentit ben ple.
Així, doncs, amb la pregunta del governador Ponç Pilat en l’aire, en el darrer quart del segle XX, algú va creure que si no podíem contestar-la el millor era eliminar-la. Si tan difícil era posar-nos d’acord devia ser que la veritat era quelcom relatiu i subjectiu i, en definitiva, una pretensió inútil. La veritat universal o absoluta no és res, no existeix. Cadascú té la seva.
En molt àmbits, especialment en l’espiritualitat i en la moralitat, la societat occidental s’ha emmotllat ràpidament a aquesta novetat de l’absència de veritat o de la seva insignificança. I s’ha viscut com un alliberament.
Però vet aquí que si no hi ha veritat tampoc podem reconèixer la realitat. Els fets deixen d’existir com a tals per esdevenir relats. I els relats s’imposen per part de qui té el poder. Poder sobre els mitjans de comunicació, poder sobre la judicatura, poder sobre diverses formes de coacció. Un poder que tendeix a concentrar-se. Aquell pretès alliberament comença a projectar ombres ben preocupants.
En diuen postveritat, però és més senzill: és mentida, és ocultació de la realitat, és falsificació. No adoptem aquest pseudo-llenguatge. Postveritat no significa res, més enllà de la llibertat per mentir.
Que la veritat tingui un difícil accés que la faci, si més no aparentment, impossible d’assolir, no implica que no existeixi i que no valgui la pena l’esforç per aproximar-s’hi. Sense una voluntat de veritat col·lectiva, més enllà de la mera subjectivitat, no podem construir res socialment.
Oblidar-nos de la veritat, prescindir-ne, no ens fa més lliures sinó més vulnerables front al poder. Jesús no va respondre la pregunta de Pilat en aquell moment, però sí que va deixar dit que “la veritat us farà lliures”.
