Ei, que nosaltres farem el que calgui, ja ho sabeu. Sortirem al carrer tantes vegades com faci falta. Omplirem les finestres i els balcons d’estelades, de “Sís”, de boques clausurades reclamant democràcia. Omplirem la plaça de la Vila, el Passeig de Gràcia, la Meridiana, la Diagonal, la Gran Via, el quilòmetre 1.233 de la N-340. Farem la ve baixa, ens agafarem de les mans de punta a punta del país, ens vestirem de colors, ens despullarem, ens posarem carotes, farem el pi. Ens comprarem llaços grocs, bufandes grogues, jerseis grocs, mitjons grocs, barrets grocs, vestirem de groc els ponts, esgotarem les reserves de tela groga a Catalunya, ens comprarem canaris. Farem gairebé tres mil quilòmetres per anar i tornar de Brussel·les en dos dies, dinarem musclos, soparem gofres, pagarem les multes de trànsit dels radars francesos que devien batre rècords de recaptació. Posarem calés per a les caixes de solidaritat. Farem repicar cassoles. Empaperarem els pobles. Encendrem espelmes. Tallarem carreteres. Amagarem urnes. Anirem a votar, sempre. Votarem diumenges, laborables i festes de guardar; votarem de dia i de nit; votarem malgrat les amenaces, els cops, les porres.
Però no ens pregueu per idiotes, sisplau. Amb que ho facin ells ja hi comptem, però vosaltres no per l’amor de Déu, o de Macià, o de David Fernàndez. Prou de misteris i de jugades mestres; d’estratègies genials dignes del Cruyff que va fer debutar Lucendo i va fitxar Jose Mari, Escaig i Sánchez Jara; d’amagar-nos qui són els Reis per no decebre’ns, pobres criatures; d’avui ho volem tot i demà amb la meitat de la meitat ja ens conformem; d’apel·lacions al realisme quan la realitat és que tenim el govern intervingut i gent innocent a la presó; de no patiu que ho tenim tot controlat i després no m’agafen el telèfon; de baralles mal dissimulades; d’ells no decidiran qui serà el nostre president però de moment ja han decidit qui no pot ser-ho; de fotre’ns trets al peu, que cada cop ens queden menys dits.
Nosaltres hi serem, ja ho hem demostrat i ho tornarem a demostrar. Farem el que calgui per defensar uns drets que ens han estat arrabassats impunement, però no ens enganyeu més. Ja ens vam empassar les rodes de molí del 26 i 27 d’octubre i estem combregats per uns quants mesos. Ja n’hi ha prou. Sabem que la dificultat de l’empresa és enorme i que amb Europa no hi podem comptar, almenys fins que no vegin que en poden treure res de profit. Recordeu, no som idiotes. També sabem que Espanya juga brut, i més que hi jugarà. I ells tenen clar l’objectiu: dividir-nos. No els ajudeu. No ens prengueu més el pèl. No volem saber-ho tot, esclar. Ja entenem que no és bo ensenyar les cartes abans d’acabar la partida. Recordeu, no som criatures. Però almenys digueu-nos per quin camí ens voleu portar. I només n’hi ha dos, de camins: obeir qui ens està subjugant o desobeir-lo. Obeir o desobeir del tot, sense mitges tintes. Jugar segons les normes que el legislatiu-executiu-judicial espanyol, com un sol poder, va fent a mida, aprovant sobre la marxa i imposant sense fonaments, i carregar-nos de paciència; o desobeir-les, trencar la baralla i acceptar les conseqüències. Digueu-nos a les clares què penseu fer i deixeu-vos estar de comèdies. No som criatures. Ni idiotes. Tot i que de vegades no ho sembli. Ho entomarem, hi estem avesats. Però no ens enganyeu més. Sisplau.
