Mans netes i paraula lliure. Aquesta fou l’expressió pronunciada per Carod Rovira la nit de les eleccions de l’any 2003. Una paraula, que fins a les hores s’havia mogut en l’equidistància i unes mans que uns dies després signarien l’acord del tripartit. La història analitzarà fins a quin punt varen influir, en aquell premeditat pacte, la legítima aposta per un canvi, el despit i ressentiment acumulat, els programes de govern a aplicar i les complicitats o enemistats polítiques conreades des de molt abans entre els principals actors.
Començava un període polític completament diferent pel nostre país, com interessava destacar als mateixos protagonistes polítics, tertulians i periodistes (la majoria) del nou règim. Així com a tots aquells que sota el fals paraigües de la intel·lectualitat es manifestaven davant del Parlament reclamant un canvi. Amb una imatge premonitòria del futur que arribava: la sortida del president Pujol i alguns consellers del palau de la Generalitat, el dia de la presa de possessió del nou president Maragall, en mig de l’escridassada i els xiulets de la gent a la Plaça de Sant Jaume. Maniobra Zaragoza suposo. Em va quedar gravada aquella escena, vista per televisió.
Em va doldre aquella imatge com a diputat per CiU però especialment com a català. Poc es podia esperar de qui animava a acomiadar el seu honorable president d’aquella indigne i vergonyosa manera. I de qui convidava al mateix temps a sortir en Zapatero al balcó del Palau de la Generalitat. M’he emportat de la meva passada etapa en política activa molt bons records però aquella escridassada i els xiulets a la plaça són els moments en que més indignació i ràbia interior vaig sentir. I no era per la pèrdua de cap càrrec de govern o algun tipus d’avantatge personal (jo no n’havia tingut cap) sinó perquè aquest tipus d’expressions i actituds de part del poble i de qui les instiga són exemple de la recurrent, innoble i mesquina causa de les nostres merescudes desgràcies, immaduresa i manca d’emancipació política i nacional.
Repassem breument els motius amb que ERC va justificar aquella aposta, el balanç que en podem fer i que caldria esperar en el futur.
L’aposta per l’esquerra nacional: es tractava de seduir amb el catalanisme a aquells sectors de l’esquerra, fonamentalment socialista, que n’eren impermeable. Es pretenia arribar a aquells electors de les principals àrees metropolitanes, insensibles al fet nacional català. Una aliança amb el PSC i “les polítiques socials” atorgarien credibilitat i legitimitat a ERC davant aquests sectors socials. No deixa de ser curiós que aquest repte s’articulés mitjançant un pacte de Puigcercós amb Montilla, quan aquest últim havia esdevingut responsable de l’arraconament polític, al Congrés del PSC de Sitges, de l’autèntica ànima catalanista del PSC. Aquella ànima que, malgrat tot, encara existeix, malgrat s’hagi d’expressar fora de les fronteres del PSC (des de Rubert de Ventós a Mascarell, entre altres). Algun dia sabrem si aquells dirigents d’ERC pecaven d’ingenuïtat o cinisme, descobrint la sopa d’all i parlant de “polítiques socials” i “cohesió social” com a excusa per excloure del govern a partits fundats amb la llavor de persones especialment preocupades des d’abans de la democràcia pel benestar social i integració nacional d’aquella gent (des del futur bisbe Carrera a Pujol, entre molts altres).
La realitat ha estat però el reforçament d’una visió espanyolista i subordinada del PSC al PSOE i en cap cas un increment de suports a la causa nacional entre aquells sectors als que mirava ERC. Aquest fet és manifesta de forma evident a les últimes eleccions espanyoles: 25 Chacón, arrenglerats sempre amb el PSOE, i 3 ERC. I és que ERC a Espanya i a Catalunya en realitat el que ha fet és alimentar i engreixar al principal adversari en clau nacional. I això alguns no ho varem entendre inicialment i no ho podrem entendre mai.
Penso que no va ser una bona aposta de país des del punt de vista nacional. El resultat a les eleccions catalanes del 2006 en cap cas validen aquella opció d’ERC, des del moment en que es produeixen després de la seva expulsió del govern i amb el discurs de l’equidistància ( a la tercera ja no colarà). És cert però que mai sabrem que hauria passat des del punt de vista de resultats electorals d’ERC si l’aposta del 2003 hagués estat una altra, per exemple governar amb CiU. Ni que hauria fet el PSC en cas de quedar-se de nou a l’oposició, això sí fortament debilitat, amb un Maragall, la nit de les eleccions, a punt de dimitir.
Sí però que sabem que ha passat amb el balanç de govern i de relacions amb l’Estat; en definitiva el balanç de país, que és el que compta.
El balanç de govern català, en el seu conjunt, honestament penso que no podria ser pitjor. Ni fets ni paraules. Ni catalanisme ni progressisme (si això vol dir que els catalans ara estem millor). Ni més polítiques socials, ni millors polítiques nacionals. Bona fe d’alguns, incompetència d’altres; també arrogància. Dogmatisme i bloqueig d’infraestructures. Ni política d’alçada ni gestió eficaç. Molta planificació i menyspreu pel territori. Despotisme il·lustrat i prou. Ni prestigi ni respecte per les institucions, aquí i des de fora. Ni lideratge ni excel·lència; ni exemplaritat ni motivació. Ni full de ruta ni horitzó compartit cap on caminar. Ni direcció ni organització. Res. Només fum i sempre fum. El govern, com un ase sec, carregat de mosques i apallissat, conduit per tres amos tivant cada un en una direcció, exhaust, amb morrió i sense pastanaga a la vista.
La paraula lliure ha esdevingut captiva des del primer moment i s’ha anat expressant amb eufemismes encaminats a mantenir la cadira: des de la “pluja fina” i les “línies vermelles” al vot nul polític, abans del “no” imposat per les bases, al referèndum estatutari. La paraula lliure ha anat modulant el seu discurs en un impossible equilibri entre la defensa de les històriques posicions polítiques del partit i la pertinença a un govern presidit per qui representa tot el contrari.
I la paraula lliure ha perdut tota credibilitat en les relacions amb l’Estat. És percebuda com pura comèdia quan els atacs al PSOE no tenen traducció coherent en les relacions de govern amb el PSC. L’impossible escenari d’una bona acció de govern aquí, en el marc d’un nou estatut validat, respectat per tothom i desenvolupat sense problemes, amb un bon sistema de finançament, podria donar cobertura temporal a la posició d’ERC. Però la situació actual és absolutament contrària a la descrita. I es fa insostenible mantenir aquesta dualitat sense perdre bous i esquelles pel camí.
Per això, amb una estratègia de penetració política en determinats sectors frustrada, amb un balanç de govern aquí francament pobre, amb una manca de credibilitat en les relacions amb l’Estat i un balanç de país molt decebedor, a les portes d’un mal sistema de finançament i d’una sentència desfavorable sobre l’Estatut, les decisions que adopti ERC marcaran de forma important el seu futur i també el del conjunt del país els propers anys.
S’acosta l’hora de la veritat. I el dilema no té fàcil resposta. És evident que passi el que passi amb l’Estatut i el finançament, el president Montilla no avançarà les eleccions. ERC pot pensar que no té sentit deixar el govern, forçar la seva caiguda o la dissolució del Parlament, per restar després d’unes noves eleccions a l’oposició mentre s’instaurà un equilibri sociovergent a Catalunya i l’Estat, sense avanços significatius en el terreny nacional.
ERC, amb un complex de partit immadur per governar, pot també resistir-se a deixar el Govern per un suposat deure de responsabilitat i compromís, intuint que una sortida avançada li tanca les portes a un retorn proper.
Què hauria de fer doncs ERC ?. el que n’esperen segurament els que la varen votar. Alliberar-se com a partit del llast d’aquest govern, si és incapaç de donar una resposta conjunta al previsible mal finançament i a un estatut retallat. Fer, com a partit, el que ha anticipat, de cara a la galeria, en Puigcercós. Sortir del govern. I proposar, encara que costi a tots plegats, un front comú amb CiU, a Catalunya i l’Estat, com a millor antídot a aquesta sociovergència que tanta por li fa. Ja no és possible l’equidistància. Aquest és el camí de la dignitat. I el de l’esperança. L’altre, el de l’engany, l’atac, la comparació i el retret per anteriors pactes de CiU, el de vendre com a bo el que objectivament no ho serà, pot ser letal, per ERC i pel país. Només amb noblesa i generositat poden salvar el daltabaix.
El president Pujol deia que la independència no té sortida i que qualsevol altre opció també té difícil resposta política en aquest moment. De fet s’ha constatat el contrari. Qualsevol alternativa que no sigui la independència no té sortida, encara que aquesta sigui molt difícil d’assolir.
Si ens neguem l’esperança ja hem perdut abans de començar. Els principals partits catalanistes, ERC i CiU, aviat hauran de decidir entre el conservadurisme de l’anar fent, de la gestió de la paradeta, o el salt ambiciós i arriscat que molts desitgem. I si ens pregunten: com? Els direm, en pau i civilitzadament, en benefici de tots els catalans. No ens neguem l’esperança. Mai guanyarem si ens creiem perdedors. Comencem per aixecar el primer obstacle existent: la pròpia barrera mental de molts catalans, que veuen absurdament impossible per a ells el que tants païssos han assolit en els últims cent anys.
I CiU ha de mantenir l’ambigüetat ? Al proper article en parlarem.
