Ara sí. Ara tothom en parlarà bé i fins i tot molt bé. Aquest és un país en què cal que els millors es morin perquè la seva excel·lència sigui reconeguda. Potser a partir d’ara l’obra de Baltasar Porcel començarà a ser programada a les escoles i instituts i a ser coneguda per la població escolar. No en sóc especialista, ni molt menys. No he llegit, tampoc, tota la seva obra. Conec “Cavalls cap a la fosca” (1975), “Les primaveres i les tardors” (1986) i “El cor del senglar” (2000). Conec, també, aquest gran reportatge, aquest gran viatge, aquest enorme recorregut que és “Mediterrània. Onatges tumultuosos” (1996). I les entrevistes “Los catalanes de hoy” (1971) que tant m’han interessat. Les seves converses amb Espriu, amb Carner, amb Pla, amb Rodoreda, amb Villalonga, amb Fuster, em serviren, en aquella època, d’entrada al món que l’escola a la qual haguérem per força d’assistir ens amagà de manera tan matussera i lamentable. Baltasar Porcel és passió, la passió amb què escrigué, entrevistà i parlà. L’egocentrisme positiu i convençut. Hi havia coincidit dues vegades en sopars de molt poques persones. I totes dues vegades ell començà el sopar amb molta discreció, però a la que prengué la paraula ja no l’abandonà fins a l’hora dels comiats. Els altres miràvem i escoltàvem embadalits el seu discurs sempre ple de tanta passió. El treball de vivificació de la llengua que hi ha en la seva paraula i en els seus textos. Hi ha la música Porcel, com molt bé afirma Biel Mesquida. La música que ha estat i és també defensa de la nostra llengua i de la nostra cultura i d’aquest món mediterrani, un dels eixos centrals de la seva vida. Porcel ve d’Homer, ve dels narradors francesos, russos, italians. Ve també de Baroja i de Pla, naturalment. Però, no s’assembla a ningú. Rebel, insubornable, individualista. Com aquells cavalls galopant cap a la fosca, sense genet, per deixar enrere la destrucció. O com aquella atmosfera màgica on passat i present, mite i realitat, tenen la mateixa consistència. A El Matí ens n’havíem de fer ressò. Un dels models, un dels referents, Premi d’Honor el 2007, ens ha deixat. Ens en queda l’obra, és clar. Ens queda l’obra del geni. Ens queda llegir-lo i rellegir-lo. Però no és el mateix i sentim ben al fons la seva pèrdua, orfes en gran mesura. Hi ha aquestes paraules de Baltasar a “El cor del senglar”: tot va com l’aigua i corre en rierols per allí on pot, avall, per acabar invariablement enclotada. I és que a la fi sempre hi ha una tomba…Ara tothom ja en parla bé, i fins i tot molt bé.
