Són les 7 del matí, encara és fosc, però a fora està ple de gent esperant que obrin les portes per entrar.
De cop, entre la munió de gent, s’obre un passadís i apareixen persones anònimes amb unes bosses de plàstic gegants. Tan grans, que són incapaces d’encerclar amb els braços.
Com un acte reflex, ens mirem i esclatem a cridar, tot són mirades de complicitat, rialles i càntics. Les urnes ja són aquí i s’obren les portes per començar a votar.
Quan arriben els primers efectius de la policia per evitar el Referèndum, ens congreguem tots junts per a dir alt i clar, amb un sol crit; Tots som els responsables!
Darrere cada vot, cada papereta, s’hi veuen somriures i llàgrimes de felicitat.
De sobte, arriben imatges de compatriotes que estan sent apallissats per la policia i en veure-ho, en l’últim que penses és en la teva seguretat. Penses a protegir les urnes on hi ha els vots de tots els veïns i veïnes, sense saber d’on venen, d’on són i ni tan sols què han votat. Només saps, que vols protegir aquests vots.
Agafats de la mà, dels braços, de les cames… ens convertim tots en un. Preparats pel que pugui venir, mirem a banda i banda i veiem a persones que com tu es conjuren per afrontar units aquest moment. No li demanes qui és ni a qui vota, no importa. L’únic que és important és fer-ho junts.
Finalment al final del dia s’obren les urnes, es fan els recomptes i es diuen els resultats.
L’alegria desborda per tot arreu, ho hem aconseguit. Hem votat, hem protegit les urnes i finalment hem guanyat. I sobretot, ho hem fet junts.
Recordeu aquest dia? Sí, estic relatant el que tots i totes vam viure l’1 d’octubre, sense diferències.
Aquell dia en què ens miràvem als ulls i no ens demanàvem si érem d’uns colors o d’uns altres, si votàvem uns o uns altres, aquell dia que per sobre de tot regnava l’esperit d’unitat.
I ara, tot són baralles, retrets i menysteniments, a un cantó i l’altre. No només entre partits, sinó també entre militants, simpatitzants i fins i tot votants sense cap vincle directe amb els partits.
Mitjans de comunicació, periodistes i tertulians alimenten els retrets i les diferències amb lectures i anàlisis on per sobre de tot prevalen els interessos partidistes d’alguns.
Mentrestant, aviat farà quatre anys que tenim presos polítics i exiliats que estan pagant el preu de la seva llibertat per haver aconseguit aquesta unitat.
I nosaltres som incapaços d’arribar a acords, entendre’ns i fixar un objectiu comú.
Busquem fórmules màgiques no se sap ben bé a on, quan la formula màgica va néixer l’1 d’octubre i l’Estat Espanyol ho sap. Per aquest mateix motiu patim presó, exili i repressió, per no tornar-la a repetir.
Doncs jo no alimentaré aquestes lluites de retrets perquè hi ha una causa superior; és la independència.
No oblidem que l’enemic no som nosaltres. A més d’un li convé mirar les imatges de l’1 d’octubre i recordar de què va tot això. Aquells dies érem incapaços d’identificar els colors d’uns i d’altres. No és això pel que estàvem l’1 d’octubre.
No és això companys, no és això.
