Les persones sempre estan dividides: parlen llengües diverses, provenen de tradicions morals, polítiques i culturals diferents, tenen concepcions variades sobre allò que és una vida bona, tenen capacitats individuals diferenciades, etc. Davant d’aquesta riquesa consistent en la pluralitat i singularitat humanes, la ciutadania apareix com una categoria política que iguala les persones en la seva entrada a l’esfera de la cosa pública. Precisament, una clau interessant per analitzar la diversitat de les formes polítiques és observar les relacions que s’han establert i s’estableixen, en espais i moments diferents, entre les comunitats polítiques, la seva llei, i les singularitats humanes que contenen. En el cas espanyol, la llei estableix “la indissoluble unitat de la nació espanyola”, la qual cosa pot tenir interpretacions diverses. L’única mínimament raonable és aquella segons la qual el concepte de nació espanyola és entès com a quelcom elaborat i creat a través de la llei, deixant per accions polítiques posteriors la feina de determinar com aquesta nació, que és una creació legal, es relaciona amb aquelles nacions (la constitució diu nacionalitats, paraula carregada d’intenció) l’existència de les quals, fruit de la història, el llenguatge i la consciència col·lectiva, és innegable. En aquest punt apareix el problema polític major: el problema del reconeixement.
Intentar argumentar que l’actual debat sobiranista divideix les persones de Catalunya és, senzillament, absurd. La pluralitat que ens divideix permanentment és quelcom genuïnament humà i valuós, quelcom que ha de ser canalitzat quan entrem en l’esfera política que ens iguala a tots com a ciutadans. El problema s’esdevé quan la igualtat política facilitada per la categoria ciutadana pretén ser una categoria social, pretén portar la igualtat en una esfera que no li és pròpia. Quan això passa, es produeix un embat contra el reconeixement de la diferència en els col·lectius humans i dels individus que els formen, embat que pot ser més o menys incisiu. Naturalment, tota aquesta reflexió implica definir molt bé on acaba allò polític i on comença una esfera diferenciada, la qual cosa no és fàcil, però tampoc impossible. Actualment, una majoria important consideraria que certs handicaps socials, econòmics i naturals heretats per les persones són quelcom que la categoria ciutadana ha de llimar, facilitant la cèlebre igualtat d’oportunitats. Una gran majoria també consideraria que els trets culturals i la riquesa que aporten al món han d’ésser, no igualats i diluïts, sinó canalitzats a través de la categoria de la ciutadania.
Dit això, anem al problema actual del catalans i les catalanes: la falta de reconeixement polític de la seva singularitat. És precisament el reconeixement polític de Catalunya, que darrerament s’ha demostrat impossible en un país on es vol homogeneïtzar la pluralitat a través de la ciutadania, allò que ha causat un trencament polític. Quan els partits unionistes parlen de l’Espanya plural i unida estan perpetrant un engany de magnituds esfereïdores. L’Espanya plural no pot existir perquè la relació que els poders de l’Estat, siguin de dretes o d’esquerres, volen amb la seva població és una relació d’homogeneïtzació a través de la llei, de reducció de la riquesa lligada a la pluralitat. La seva interpretació de “la indissoluble unitat de la nació espanyola” implica la creació d’una categoria ciutadana que pretén eliminar qualsevol possible singularitat que, segons ells, posa en perill la unitat de l’Estat. En aquest sentit, el federalisme és impossible a Espanya perquè aquest és un concepte que prové del mot foedus, que vol dir pacte, i Espanya no vol ser fruit d’un pacte sinó de la submissió incondicional a l’Estat. Dit això, el problema no és la divisió dels catalans i les catalanes en mans del sobiranisme, tal com ens volen fer entendre el PP i Ciutadans a través d’un salt dialèctic poc elaborat, sinó el reconeixement polític de la minoria catalana dins d’Espanya.
El sobiranisme seriós ha de plantejar, davant la qüestió del reconeixement, un projecte per dotar Catalunya dels instruments polítics necessaris (els d’un Estat) que reconeguin allò que dins el marc espanyol es fa impossible reconèixer. El sobiranisme seriós, coherentment, ha de proposar un canvi únicament en positiu: obtenir el reconeixement de la nació catalana tot mantenint aquell que ja hi ha a dia d’avui a Catalunya vers les persones lligades a la cultura i espai castellans. Així doncs, l’Estat propi ha de permetre la continuïtat de la coneixença del castellà i la cultura castellana i facilitar al màxim els vincles i comunicacions amb la resta de la península. El sobiranisme no és, en conclusió, l’artífex de la divisió –d’altra banda, perfectament normal- de les persones, sinó l’eina imprescindible d’un reconeixement que s’ha demostrat impossible. L’Estat català haurà d’aportar a la gent que se sent castellana allò que Espanya no ha aportat als catalans, el reconeixement polític a través d’una ciutadania respectuosa amb la pluralitat. Aquesta gent té una sort que no han tingut els catalans dins d’Espanya: ells ja són reconeguts i respectats a Catalunya.
