Tot són records perduts en la nebulosa,
d’uns anys morts i que no tornaran,
vols reviure tantes coses i una llosa
et priva de veure el resplendor d’un llamp.
La infantesa llunyana era una delícia
plena de jocs, d’alegria de mil amics
i el perfum de la joventut era una carícia
tendra, dolça que somiava en les llargues nits.
El petit anhel en un vespre de lluna clara,
era una realitat que en el meu cor s’endinsava,
com un cant de joia, com fada amb una vara
que em protegia, amb comprenia i m’estimava
No hi havia ombres en la meva vida,
tot era pur, cristal·lí, alegre dins la ment
i sentia que em convidaven a la crida
on s’hi barrejaven or i argent.
I si viure de records és enyorança,
t’ajuda a pujar la costa del camí
i sents d’en mica en mica una esperança
per trobar consol en el capritxós destí.
Aquell vals que ballàvem amb tota la puresa
encara volta tranquil dins del meu cor
i l’amanyaga sense cap tristesa
perquè és ell el que m’omple del record
Així m’ha passat la vida sense adonar-me’n,
i queda el somni que m’acompanya en tot moment
ja que els anys moren sense assabentar-me’n
d’uns temps llunyans que no s’emporta el vent.
