En els meus inicis en el món de la docència, es va qüestionar la meua tasca a la classe perquè no ensenyava a resar als infants. Quan semblava que la paraula resar havia estat foragitada de les aules de l’escola pública per la progressia dels anys de la transició, un grup de mares joves la va tornar a reclamar. Més em va doldre que s’obviés la feina que estava fent a l’aula amb la dedicació i il·lusió d’un nou projecte, que el fet que es donés per descomptat que jo havia de dur a terme una labor que jo no havia pas triat ni acceptat. Ben al contrari, en el fons jo m’havia encomanat la missió d’alliberar les ments que aprenien a llegir i escriure del pensament dogmàtic i irracional que imposaven les creences.
No comptava, però, amb les tradicions heretades durant dècades que donaven per fet que havia de ser a les aules on els infants havien d’aprendre el Pare Nostre i el Credo, la Salve i els Deu Manaments. Com, si no, podrien fer la primera comunió un diumenge de maig per tal d’unir-se per sempre a Jesucrist i celebrar-ho amb una bona colla de convidats. L’obligació social imposava la implicació i –m’atreviria a dir– la complicitat del docent. S’esperava de mi que jo dediqués una estona setmanal, o potser diària, a recitar i fer repetir en veu alta un text sense sentit per tal que, segons el parer de les famílies, la formació dels meus deixebles esdevingués completa i com demanaven els bons costums.
Hereva també de l’ensenyament religiós a l’escola amb rosaris interminables i lletanies alienants, havia assumit innocentment la responsabilitat de deixar fora de l’aula les oracions absurdes, les pregàries, els miracles i els sants. En els meus darrers anys de formació, aquest esperit crític inqüestionable ja s’havia anat imposant entre els futurs ensenyants. La fe religiosa quedava fora d’una escola moderna i progressista, i la catequesi havia de ser impartida en tot cas per qui hagués escollit aquesta tasca. I mai dins l’espai d’una escola pública.
He de dir, però, que la meua tímida negativa a impartir catecisme va ser rebuda amb tota comprensió i respecte. Va ser suficient que digués que jo no creia que les oracions s’haguessin d’ensenyar a l’escola, perquè, al cap i a la fi, no era una matèria del currículum, com tampoc no ho seria aprendre ballet. Vaig comptar amb la mentalitat ja prou oberta d’una comunitat educativa que es preocupava per l’educació dels seus fills i que va mostrar respecte vers els arguments d’una mestra poc creient.
Així va quedar la qüestió. Les creences van quedar fora de l’horari lectiu sense necessitat de prohibir-les ni beneir-les. En el fons, no era una fe indestructible ni una necessitat espiritual el que havia instat a reclamar que es resés a Déu i a la Verge. Era només una herència lligada a les tradicions socials representades pels rituals de l’església. L’actitud tolerant va deixar de banda els possibles retrets i em va permetre desenvolupar durant aquell curs el meu aprenentatge com a docent mentre els meus alumnes també aprenien. Aquella era la meua missió.
Fa uns dies vaig entrar en un centre públic de secundària per observar que, a mitja tarda i en ple horari lectiu, grupets d’adolescents eren fora de les aules per tal de trencar el desdejuni imposat pel Ramadà. Els nois romanien a la porta d’entrada, ni a dins ni a fora, en un petit cercle tranquil. Les noies, més abillades, s’havien entaulat a la cantina al voltant de les taules, davant una estesa d’aliments per picar, segons em va permetre el meu ràpid cop d’ull.
Decebuda, però no sorpresa – el paràgraf anterior només és un exemple– he hagut d’encaixar que en els darrers cursos les religions s’hagin tornat a introduir a l’espai públic educatiu. En nom del respecte, la tolerància i la diversitat, hem anat assistint a una regressió ideològica disfressada de progressisme que, lluny d’ampliar la capacitat crítica, dona per fet que la fe i el culte poden formar part del pensament racional. El que agreuja més aquesta situació, és que ja no es tracta d’una herència de tradicions festives o rituals cerimoniosos que, al cap i a la fi, poden mantenir unida una comunitat. Ara ja tornem a tenir entre mans –i entre ment– la proposta irracional que ha governat el món des que el poder va trobar la fórmula ideal per dominar els oprimits. El dogma. Els articles de fe obligada. El temor.
No sé què hauria passat avui dia si la tossuderia dels docents d’altres èpoques s’hagués imposat a l’excessiva transigència i la falta de posicionament d’un sistema educatiu que fa temps que trontolla. Potser un simple: No, no podeu sortir; ara és hora de classe i hem d’avançar temari els hagués situat en un mateix pla de drets i deures.
Al cap i a la fi, es tracta d’això, oi?
