He llegit un manifest que defensa què l’abandonament d’animals de companyia sigui delicte. Aniria bé castigar més conductes irresponsables com aquesta.
Ara voldria expressar que l’abandonament d’animals de companyia em sembla una xacra de la nostra societat, igualment de negativa que el maltractament, que – recordem-ho – ja ha passat de ser una mera falta a un delicte.
Em preocupa la manca de sensibilitat que significa el fet d’abandonar un animal per motius com anar de vacances o considerar que un ja no se’n pot fer càrrec, així com el maltractament deliberat. Es una mostra de l’abús d’uns essers sobre els altres, una cosificació de l’existència, una expressió del materialisme que ens envolta, que porta alguns a entendre que poden fer i desfer amb les coses que posseeixen com millor els hi vagi a cada moment.
El problema és que els animals no son meres coses o objectes sinó éssers vius, als quals cal tractar amb un mínim de decòrum. Si més no per nosaltres mateixos, els humans. Em preocupa no tan sols la manca de civisme que suposen els abusos esmentats sinó sobretot l’actitud dels humans de tractar un animal com si fos una objecte.
Les campanyes publicitàries, molt sovint amb diners públics, no serveixen per gaire. El nombre dels abandonaments augmenta any rere any. Les èpoques de vacances, i de canvi de lloc de residència, és la pitjor època. Sembla que les vacances són per a passar-s’ho bé, oblidar tot compromís, tota responsabilitat i també tot remordiment. Com si les vacances no s’acabessin i la vida no hagués de tenir uns codis de conducta homogenis per totes les èpoques de l’any.
Els maltractaments als animals de companyia son una mostra de crueltat intolerable, tant o més que el seu abandonament.
Avui que es regulen tants àmbits de la nostra vida, caldria ésser més rigorosos en la protecció dels animals de companyia, i perseguir els actes incívics i irresponsables, que després sovint em de pagar entre tots.
