Quina meravella mirar el volar d’un ocell
i sentir la veu cantarina que baixa riu avall,
acaronant amb tacte el pollet novell,
veure les pedres quietes dins d’un xargall.
Quina meravella! és el món que ens envolta
el cel lluminós, estrellat en la nit plena,
un satèl·lit somrient que sembla que s’acosta
prop de la lluna brillant, serena.
I la flor de l’arbre fruiter que a l’estiu cau,
la planta perduda en mig del bosc salvatge,
la molsa com catifa verda fina i suau
i l’aire pur que omple tot el paisatge.
Penso jo, si el món és una meravella
i no ens diuen ni sabem qui l’ha creat
ni l’artista més gran pot fer cosa més bella
que el geni que per tots és ignorat.
És que algú del món pot crear una muntanya,
un arbre, un riu,l’immensa mar,
una abella, un núvol o una aranya
o l’estrella que a la nit il·lumina el far?
Que poca cosa som! i tant d’orgull, tanta avarícia
si som menys que una formiga a l’estiu,
l’oreig em porta al rostre una carícia,
crec que és un bes del creador que em somriu.
