Hem d’incidir més en allò que ens uneix que no pas en allò que ens separa. Doncs no, senyor Rajoy. No i no. Allò que ens separa és molt més important i té molt més pes que allò que ens uneix. De fet, el que ens uneix, a mi, em fa més aviat vergonya. El que ens uneix és fruit de la colonització a què hem estat sotmesos per part de Castella i per part d’Espanya. Passo una part de la tarda escoltant i llegint Joan Solà, que ens deixà malauradament de manera prematura aviat farà un any. No sé si els diputats catalans tenen gaire present allò que el doctor els digué al mateix Parlament el 2009. Solà digué la veritat del que ens passa. Ara Espanya atura la interlocutòria sobre la immersió. Res de tot això no passaria si fóssim valents. Aspirem a la normalitat, senyor Rajoy. I la normalitat no passa per allò que ens uneix. El que ens uneix és la submissió, que és la nostra vergonya. El que ens uneix és l’escarni amb què Espanya ens tracta. Amb què ens tracta a nosaltres i a la nostra llengua. Senzillament senyor Rajoy, no som compatibles. Allò que ens separa és massa profund perquè es tracta d’identitats, de finançaments, d’espolis, d’ultratges a la llengua i a la cultura. La seva, senyor Rajoy, és una identitat i una llengua no discutides. La meva, la nostra, no només és discutida sinó escarnida i això ens fa sentir subordinats, inferiors, degradats. Com deia Joan Solà magníficament: el català, la persona i la llengua, no pot ni vol sentir-se ni 1 minut més inferior a cap altra. Volem ser un país normal, senyor Rajoy. Com a mínim tal com ho és el seu. No m’agrada el que ens uneix i, en canvi, m’enorgulleix tot allò que ens separa.
