Setembre fa d’agost
i en les entranyes d’aquesta
ciutat on tothom menys
les infernals fàbriques
nocturnes dorm,
la vida s’escapa al ritme
dels trens que de matinada
ens travessen l’ànima,
com aquest lament
sanguinolent que en diuen
angoixa i que es fon
entre glop i glop.
Setembre fa d’agost
i els adéus s’allarguen
i et prenen el son;
llavors menysprees
un somni, trencat
per un clàxon a deshora,
mentre els rius,
de tot en diem rius,
van deixant al descobert,
cada dia més, un tros
de la vergonya, de la brutor
que s’emporten quan baixen
lliures les aigües tèrboles
de les ànimes sofertes.
Misèria d’esperit i fam
de cos exaltat, el riu s’atura!
-No ho veus?
I els teus cabells blancs
trepitgen el temps
que has perdut,
el temps d’agafar el paraigües
i posar-te dins de casa, d’aturar
les xerrameques matinals,
-deixeu que el matí es desperti
en silenci, per Déu!
i sense falses esperances
preparar la casa i el foc
per la nevada.
