Com estan? Espero que hagin passat unes bones vacances. Entretingudes, segur. Pertànyer a Espanya és una garantia certa de viure amb un estrés permanent: reformes de constitucions, llengua, etc. En els acords de separació Catalunya/Espanya caldrà incloure una clàusula de compensació per les milers d’hores perdudes indignant-nos i manifestant-nos, i una indemnització pel deteriorament físic de tants anys de fatiga crònica. Només per les malalties coronàries que evitarem un cop siguem independents, ja val la pena ser-ho. Perdonin, seguim.
L’independentisme es mou avui entre l’èxit de la seva consolidació en l’espai central ideològic del catalanisme, i el fracàs de no haver estat capaç de transformar-lo políticament de manera explícita. Si hi ha un país al món on 2+2 no és igual a 4 és el nostre. Si ets independentista semblaria lògic que votessis un partit que aspira a separar-se d’Espanya. Però això no es compleix a Catalunya. Ens agradi més, menys o gens, ideologia i vot s’han separat. Molts independentistes no senten avui cap necessitat de votar a cap dels partits independentistes -vells i nous- i ja els va bé la via de les estacions successives que planteja Convergència, els líders de la qual, no ho oblidem, van votar Sí a les consultes per a la independència, factor importantíssim.
Davant d’aquest fet, una possible resposta és seguir cridant “nosaltres tenim la raó!”, més fort encara, enroc suïcida que no sembla haver tingut massa èxit fins ara; l’altra, analitzar què falla que no s’és capaç d’aconseguir la majoria; fer una severa autocrítica d’algunes de les mancances del moviment i, sobretot, enfortir el projecte. I és que senzillament de moment les forces independentistes no han sabut guanyar la batalla d’una cosa tan intangible com la credibilitat. Potser perquè la credibilitat no depèn d’un mateix, sinó que te la concedeixin els altres.
Cal passar d’un independentisme impulsiu a un independentisme lúcid. Obsedits com estem en l’objectiu final, no ens adonem que cal seguir un camí. No es tracta només d’enlairar una bandera i una pancarta, sinó que cal que compartim un esperit, uns valors i un relat, i una xarxa consistent a la societat civil. Sobretot, cal que tinguem clar que depèn de cada un de nosaltres. Qui encara esperi el líder, que ho faci assegut. La independència depèn de la responsabilitat personal, l’audàcia, l’esforç i l’excel·lència que hi posem cada un de nosaltres.
Però si es vol realment canviar i evitar continuar en la suburbialització política, cal passar també d’un independentisme destructiu a un de constructiu. Primer, s’ha d’ampliar l’espai. Per tant, benvinguts siguin tots els que van arribant; benvingut sigui el procés de reflexió que ha encetat el president Pujol, perquè si ell s’hi suma, inclina la balança; benvingudes siguin totes les declaracions dels líders convergents sumant-se a la idea d’independència. Segon, s’han de buscar punts de coincidència i s’han de construir connectivitats, entre sobiranistes i independentistes, i entre aquests. Això a tot arreu té un nom: projecte nacional. El problema no és que hi hagi tres milions d’associacions nacionalistes, el problema és que siguin -siguem- incapaces de treballar en equip.
Si l’independentisme s’enforteix via els valors i el projecte en sí mateix, serà irresistible i tindrà un efecte fonamental: enfortirà els independentistes de CiU. La paradoxa és que avui per avui ens necessitem tots més que mai: amb un moviment independentista creïble, sòlid, excel·lent, Convergència haurà de moure’s, accelerar i respondre … amb més independència. I amb una Convergència més sobiranista, no només arribarem abans, sinó que esdevindrà impossible que es puguin presentar mai més caps de llista a Barcelona adversaris a la plena llibertat de Catalunya.
Anem tots en el mateix barco. No podem prescindir ni d’un sol grumet o ens enfonsarem. Per un cop a la vida, podríem intentar evitar naufragar.
(Article publicat a El Singular Digital el dijous 15 de setembre)
