Surto al balcó que dona sobre les obres de la nova estació de la Sagrera. Després d’anys aturades fa mesos que estan en plena activitat. Hi ha molta maquinària pesada: grues, camions, artefactes de tota mena…. Hi ha una part de la feina, però que és manual. Encofrar amb ferro les cobertes per omplir-les després de formigó. La temperatura marca més de 30º, però sobre les vies deu ser molt més alta. El ferro i les planxes que reflecteixen la llum del sol deuen apujar la temperatura alguns graus més. La majoria dels obrers son homes d’origen africà. La calor és insuportable.
Surto al carrer per anar al centre. Miro de trobar una bici elèctrica del “bicing” però aquests dies van escasses. Em tocarà suar. Pel camí hi ha mil i una petites obres que assenyalen la proximitat de les eleccions. Governi qui governi no falla mai. A mi em toca veure com avança dia a dia la construcció d’un nou carril bici que ha de connectar Sant Andreu, amb la Sagrera i el Clot. Una part de l’obra també és manual: piconar, asfaltar, anivellar… Em fixo en les brigades. Aquí la majoria son magrebins i algun llatinoamericà de nacionalitat boliviana.
Pel camí, he passat pel davant d’una residència de gent gran. A l’hora que passo amb la bicicleta hi ha canvi del torn del migdia pel que fa a neteja i cuidadores. Hi entren moltes que pels trets s’endevina que son d’origen llatinoamericà. Hauran de llevar, vestir i donar dinar a les persones residents enmig d’una calor que ho farà tot més difícil.
La calor apreta per tothom aquests dies. No tots però la patim de la mateixa manera. Està clar, però que moltes de les feines més dures de la nostra societat en aquest moment les estan fent persones d’origen migrant. Però són feines invisibilitzades i potser això explica que encara determinades idees sobre la migració tinguin arrelament i donin vots als partits que propugnen polítiques racistes i xenòfobes.
Fa uns dies, un dibuixant que no sempre és sant de la meva devoció (El Roto), arrel dels fets de Melilla dibuixava una pastera plena fins dalt de siluetes de persones migrants amb un únic crit desesperat per no ser atacats “Som cambrers”… Podien cridar també “Som peons de la construcció”, “Som cuidadores”…
No hi ha dret amb el que fem amb les persones que han emigrat al nostre país. Hem tret totes les vies legals i segures per arribar-hi. Els sotmetem a tres anys de gairebé total clandestinitat per aconseguir uns papers a que haurien de tenir dret molt abans. I tot per poder trobar una feina amb que malguanyar-se la vida. Una feina al sostre d’un túnel de les obres de l’estació de la Sagrera de Barcelona un juliol d’onada de calor del 2022.
