L’any 1566 un nombrós grup de nobles i altres notables dels Països Baixos va presentar a la virreina espanyola Margarida de Parma una petició en la que, a part de propostes concretes com l’abolició de la Inquisició als Països Baixos, es demanava en resum un elevat grau d’autogovern. Un conseller de la virreina li va dir a cau d’orella que no es deixés impressionar per aquest “grup de mendicants”. La denigrant qualificació es va convertir, però, en el nom distintiu dels rebels neerlandesos que es van donar ells mateixos el nom de “mendicants (“geusen” en holandés). Aquest record històric m’ha fet pensar si ara tots els partidaris de la independència de Catalunya no podríem adaptar el nom de “desinflats” com a paraigües comú per a tots (ara que això dels paraigües comuns està tan de moda). I igual que els “mendicants” dels Països Baixos van aconseguir al final treure els espanyols de les seves terres, que el món vegi ara que els “desinflats” catalans també poden fer el mateix (amb altres procediments més de la nostra època, i molt més de pressa que els “geusen”).
Però aplicant-ho a altres continguts també podem dir que si parlo de “nosaltres, els desinflats” no faig només ús de la ironia. No. De desinflamentes en tenim un bon munt: Se’ns ha desinflat qualsevol esperança d’encaix amb l’estat espanyol. Se’ns ha desinflat qualsevol confiança que mai haguéssim pogut tenir en la paraula i les prometences de la política espanyola. Se’ns ha desinflat tota la paciéncia de ser l’ase dels cops mentres ens escuren la butxaca. Se’ns han desinflat totes les ganes d’esperar més temps que ens ploguessin al damunt les beendiccions de la Moncloa “y territorios adyacentes”. Se’ns han desinflat totes les ganes “d’explicar Catalunya” a qui no en vol saber res, de predicar en un desert d’orelles tancades amb pany i clau.
El passat 24 d’Abril a Montjuïc ja es va poder veure que els desinflats no són de gelatina sinó de pedra picada. Alguns comentaristes van trobar que l’eufòria d’abans ja no hi era. Jo diria més aviat que l’eufòria sovint ingènua ha deixat pas a les ganes d’anar per feina de debò. I anar per feina vol dir votar. Votar en clau independentista cada vegada que es pugui. El 24 de maig serà la primera ocasió i no la deixarem perdre. I el 27S acabarà de demostrar al món que els anomenats amb aquest nom de mofa, els desinflats, hauran fet pam i pipa (usant una expressió del bon amic Albert Jané) a tots “els derrotistes a ultrança i els pessimistes amb carnet”, i a les enquestes del “señor conde de Godó”. Perquè som un motor que els governs espanyols mai, ni en els seus pitjors malsons, no haurien cregut que pogués funcionar així: nosaltres, els desinflats.
