Alemanya ja té nou govern. Un govern que abans d’acabar l’any que entrem haurà d’agafar una posició clara en el conflicte Catalunya-Espanya. Un govern del que molta gent espera que no sigui tan rigorós amb els països més endeutats com ho era l’anterior. I aquí hi haurà segurament moltes decepcions perquè, si bé Àngela Merkel amb el pragmatisme i flexibilitat que la caracteritza pot posar accents diferents en qüestions secundàries, no és previsible que canviï de manera de fer en les essencials. En el seu discurs obrint la legislatura ja ha deixat ben clar que segueix exigint que cada govern faci els seus deures i que no esperi que els altres li treguin de franc les castanyes del foc.
Repeteixo el que ja he dit més d’una vegada al MD: Espanya, Itàlia i Grècia, per citar només els casos més greus, i esperant que no hi haguem d’afegir França, han fet reformes que han afectat principalment a la gent petita que no pas a la privilegiada, i segueixen sense canviar molts dels factors que les han portat on són ara. Espanya, entre altres coses, segueix tossudament amb els seus projectes irracionals d’infrastructura i segueix sense tocar les administracions dobles i conservant la central completament desproporcionada. Itàlia segueix sense tocar cap dels privilegis de la casa política (p.e. més de 6.400 luxosos cotxes oficials) i mantenint lloc de treball superflus, creats només per a col·locar-hi amics i parents de la clientela dels partits. De Grécia ja no cal ni parlar-ne. I mentres aquestes circumstáncies es mantinguin,cap govern alemany, del color que sigui, pot canviar la seva política europea sense promoure un terratrèmol a la població alemanya.
Pel que fa a Catalunya, la posició que prengui el nou govern Merkel dependrà molt de la fermesa i de la mà esquerra dels catalans en tot el procés proper. Espanya fa tot el que pot per beneficiar-se de la tendéncia alemanya a mirar-se amb recel les secessions arreu. Això, però no es pot sobrevalorar. Alemanya va ser la primera a reconèixer Eslovènia i Croàcia, degut a la conducta irracional de Sèrbia. I pot reaccionar de la mateixa manera davant de la conducta no menys irracional d’Espanya.
Hi ha un factor que, al meu parer, ens pot ser també favorable: la personalitat de la cancellera alemanya. Àngela Merkel és una persona aliena a qualsevol dogmatisme, d’un pragmatisme basat en la seva formació científica, amb un alt sentit de tot el que significa el concepte de llibertat, i que, per damunt de tot, supeditarà qualsevol decisió als interessos alemanys. És doncs a tots nosaltres -govern, institucions cívils i els que treballem per difondre la realitat a Catalunya- a qui correspondrà (i ja s’està fent molt en aquest sentit) d’esbandir qualsevol dubte que pugui haver-hi de que una Catalunya independent serà un factor molt positiu per Europa en conjunt i per a cadascun dels seus països. Sovint no serà fácil, però no és de cap manera impossible. La veritat i el sentit comú estan al costat nostre. No ens falten ni arguments ni entusiasme, ni caps molt clars a tots els nivells.
Günther Bannas, un prestigiós periodista alemany que coneix la política del seu país del dret i del revés, escrivia fa poc: “Àngela Merkel es pren la realitat tal com és. Per ella, la realitat és més forta que la voluntat de canviar-la”. Cal, doncs, que la cancellera alemanya tingui ben clara quina és la realitat catalana i quins avantatges o inconvenients porta pel país que ella governa amb èxit ben visible.
I ara només una curta ullada a algunes persones del govern alemany. Les més fortes i de més influència segueixen sent la cancellera i el ministre de finances Wolfgang Schäuble. De la resta hi ha sobretot dues figures que la política catalana no ha de perdre de vista. La primera és el president del partit social-demòcrata (SPD), Sigmar Gabriel, el nou superministre d’economia i energia. Al principi molt discutit i menysvalorat per molts, no sols ha aconseguit acabar amb la desunió interna que durant els darrers anys ha perjudicat el partit davant dels electors, sinó que d’uns resultats electorals molt fluixos n’ha sabut treure el máxim de concessions per part del CDU/CSU. El dia que Àngela Merkel no vulgui tornar a optar a la cancelleria alemanya, el seu successor o successora tindrà en un contrincant Sigmar Gabriel un os molt dur de rosegar.
I això ens porta a la segona figura destacada en el govern, la nova ministra de defensa Úrsula von der Leyen. Vé d’una família altament política i el seu pare, Ernst Albrecht, havia estat durant vuit anys primer ministre de Baixa Saxònia. L’aparença menuda i fràgil de Leyen ha portat sovint els seus opositors polítics a equivocar-se de ple sobre l’energia, l’habillitat executiva i organitzativa, i l’ambició política d’aquesta metgessa de 55 anys, mare de set fills, que domina el francès i l’anglès a la perfecció. És una de les figures que més se citen per agafar el relleu de Merkel quan vingui el moment, i no serà fàcil d’arraconar-la com voldrien alguns “mascles” del partit. Després de ser ministra de família i joventut, i ministra de treball, la seva nova posició decidirà sobre les perspectives futures d’Úrsula von der Leyen. Un èxit en el ministeri de defensa (que és considerat sempre com una mena de “missió suicida” per a qualsevol polític) la portaria a fer-se tan imprescindible al partit com ho va aconseguir Merkel fa pocs anys.
