[Deutsche]
Després de la dimissió del cap corrupte del partit més corrupte d’Europa, després que el socialista Pedro Sánchez, amb feines i treballs, fos nomenat nou cap de govern d’Espanya i que a Catalunya hi hagi per fi un nou govern, es multipliquen altra vegada les veus a tots els diaris en llengua alemanya que veuen venir una nova era de distensió entre Catalunya i Espanya, que esperen “senyals de bona voluntat” per part de les dues bandes i que es netegi el garbuix que ha deixat el senyor M. Rajoy. Malauradament, tot això són purs desigs sense un fonament real més mínim. Com és la situació realment, mirada de manera objectiva.
Pedro Sánchez presideix un govern minoritari que només podrà engegar alguns canvis en el camp social, però que no podrà fer cap reforma a fons de l’Estat. L’escenari més probable seran noves eleccions a finals del 2018 o principis del 2019. En aquesta situació, ni que en tingués la bona voluntat, Sánchez només pot oferir als catalans ofertes mínimes, completament insuficients, que no es diferenciarien en res de les darreres ofertes nebuloses de Rajoy. Si fos un home d’estat de gran talla (i d’això encara no ens n’ha donat cap mostra) i intentés honradament una solució històrica del conflicte, li pararia els peus el propi partit i segurament el destituiria, ja que en el PSOE és la vella guàrdia la que segueix movent els fils i tots plegats són devots de la bogeria gairebé religiosa de la intangibilitat de la unitat d’Espanya. En altres camps, els socialistes espanyols s’han comportat com a decidits adversaris del PP de Rajoy. Però pel que fa a Catalunya i al País Basc, han fet sempre costat amb els partits de dretes i fins i tot amb els d’extrema dreta. I ara no és d’altra manera.
Pedro Sánchez va aprovar sense problemes, el 2017, l’aplicació de l’ominós article 155 a Catalunya. No fa gaires setmanes que va proposar que es canviés el codi penal de manera que es poguessin definir com a rebel·lió fets que enlloc d’Europa són acceptats com a tal i, en conseqüència, es poguessin legitimar posteriorment processos i sentències que només han pogut ser fets i emesos gràcies a una escandalosa vulneració del dret. El Sr. Sánchez ha difamat i insultat el nou cap de govern català Torra tractant-lo de racista i de “Le Pen català”, repetint les tergiversacions de la veritat fetes pels odiadors de Catalunya, del partit Ciudadanos.
No. Ni la situació ni l’home donen el més petit motiu per a les esperances de distensió de molts informadors. Un parell ja veuen com a “senyals de bona voluntat” per part de Madrid que els presos polítics puguin ser traslladats més a la vora de Catalunya. Això és pura mofa. Aquestes dones i aquests homes només són a la presó gràcies a la transgressió de diverses lleis nacionals i internacionals per part de jutges polititzats. L’única cosa que podria ser interpretada com a gest de bona voluntat, l’única cosa que seria honesta i digna d’homes d’Estat seria que fossin posats en llibertat de seguida. Però per a això el Sr. Sánchez ni té la valentia, ni la força, ni –suposo jo– la voluntat.
Pedro Sánchez no ha fet la seva oferta de diàleg de manera diferent que Rajoy. Tot és possible dins de l’estatut d’autonomia i de la Constitució espanyola. Però per als catalans aquest tren ja fa temps que va passar. El motiu l’he exposat en molts articles d’aquestes pàgines. Veritablement no és cap motiu per tenir cap confiança en el Sr. Sánchez que hagi nomenat com a nou ministre d’exteriors en José Borrell, un català que actua com a encara més espanyol que els més fervents nostàlgics del franquisme. Sánchez també ha deixat clar de seguida que no pensa pas restituir als catalans la seva sobirania financera que els hi va treure Rajoy. Distensió? No n’hi ha ni el més mínim senyal.
“Sí, amic –deuen pensar molts lectors–, és que són millors els catalans que només volen parlar d’independència?”. A aquests els contestaré. Llegeixin sisplau el final del vell article de Quim Torra que vaig publicar el 4.06 (“La llengua i les bèsties”). Allà hi va escriure fa sis anys: “Com podem encara aguantar tanta vexació, tanta humiliació i tant menyspreu?”. I avui s’hi hauria d’afegir “tanta injustícia i tanta arbitrarietat”.
Avui hi ha catalans honestos a la presó, a l’exili, a l’atur o castigats amb multes astronòmiques, perquè la justícia espanyola com a eina servil d’una política nacionalista ha interpretat conscientment de manera falsa lleis internacionals i ha violat tot l’ordre jurídic i constitucional de l’Estat. Els polítics a Madrid haurien de córrer molt abans que no poguessin tornar-se a guanyar la confiança dels catalans. I els senyals no van en aquesta direcció, sinó en la contrària.
Fa alguns anys en cercles independentistes es pensava en una solució “Commonwealth”. Catalunya independent però amb el rei d’Espanya com a cap d’Estat, mantenint així de la manera que fos una relació molt estreta. Aquesta solució, després del demostrat partidisme dels reis espanyols, ara seria absurda. Que molts europeus segueixin somniant d’una distensió a Espanya. Aquests somnis seguiran sent només somnis fins que no s’apliqui la solució més adient i més democràtica: un referèndum amb garanties internacionals i amb acceptació dels resultats, siguin a favor o en contra de la independència. Qualsevol altra cosa només allargarà la crisi i l’agreujarà.
