Majestat,
Pel juny del 2014 vaig escriure-us una carta oberta en aquestes pàgines que, com és natural, no vau llegir. I, si voleu perdonar-me la immodèstia, és llàstima que no ho féssiu. Ara podríeu constatar que allò que hi deia era una veritat com un temple. Allà augurava que, tal com us havien educat, era gairebé impossible que vós poguéssiu ser l’home amb prou autoritat i prou visió per fer possible una nova concòrdia amb Catalunya. I acabava dient: “Si m’equivoco i aconseguíssiu que ens separéssim en pau i concòrdia (cosa que facilitaria que algun dia tornéssim a unir-nos, de tu a tu, d’igual a igual) seríeu el rei més gran i més enèrgic que hagi tingut mai el sofert poble espanyol. Però no tinc cap esperança que això succeeixi i el vostre discurs inaugural m’ho confirma. I, Majestat, cregueu que ho sento. Per vós i per tots plegats.”
Al vostre discurs inaugural s’hi va sumar el vostre del 3 d’octubre del 2017, que els ultranacionalistes espanyols van interpretar com una carta blanca per anar “a por ellos”. I això va acabar de reblar el clau. Tot plegat, repeteixo, és una conseqüència lògica de l’educació rebuda i dels principis que us van inculcar com a dogmes invariables. Franco va dir al vostre pare que governés com volgués, però que no permetés mai que “Espanya es trenqués”. I és molt possible que Joan Carles I us digués el mateix a vós quan va abdicar. Però ja era massa tard. Quan vau jurar el càrrec, l’Espanya il·lusòria que els ultranacionalistes veneren ja s’havia trencat feia temps, perquè precisament ells ho havien fet tot per impedir que l’Espanya real, amb la seva diversitat de pobles, es plasmés en la seva organització estatal i jurídica.
Als llibres d’història d’Espanya els dos primers reis de la casa d’Habsburg, Carles I i Felip II, són lloats com dos grans monarques. El que mai no s’explica prou als escolars és que no eren reis d’Espanya en el sentit que després van ser-ho els vostres avantpassats de la dinastia borbònica. “Espanya”, en el seu cas, era un nom per simplificar el fet que eren reis de diferents reialmes dels que ells eren el “clip” que els unia. Aquells “grans reis d’Espanya” ho eren, des del primer moment, de Castella. Però per ser-ho d’Aragó, de Catalunya o de València, havien de jurar les lleis de cada país, davant dels respectius Parlaments. I la justícia de Castella no tenia cap atribució als altres reialmes.
Això, en altres circumstàncies (i si no les heu tingut, potser no ha estat pas culpa vostra), hauria fet possible de prendre’ls com a exemples, i hauríeu pogut ser un gran rei d’una Espanya confederal. En lloc d’això, el destí us ha jugat una mala passada (els poderosos també les reben) i us ha convertit en el símbol de totes les vexacions, injustícies i arbitrarietats que Catalunya rep d’una casta de polítics ineptes, en gran part corruptes, i moguts sovint per interessos molt materials que amaguen amb la capa del seu patrioterisme de sarsuela barata.
Que a la Rambla barcelonina els crits de “Borbons fora!” us enutgessin, que també ho fes el referèndum català del 1-O, i que ara us sentiu afrontat pel rebuig que rebeu a Barcelona al congrés Mobile, només es pot comprendre si es té en compte que segurament ningú del vostre entorn s’ha preocupat de donar-vos una idea clara i veritable de la situació a Catalunya i dels sentiments dels catalans tan sovint trepitjats i escarnits. Si no, no us estranyaríeu de res.
No us hauria de sorprendre el desafecte de tants catalans (de possibilitats d’informar-vos sobre els motius veritables, en deveu haver tingut més d’una), i si us enutja, hauríeu de fer examen de consciència i rumiar què és que no ha funcionat com us havien inculcat i rumiar si heu tingut els consellers adequats; si no, us hauria calgut escoltar també gent del camp contrari per poder-vos formar una idea més equitativa de la realitat.
L’orgia desfermada pel govern Rajoy amb la seva aplicació del 155, d’una manera que vulnera fins i tot la Constitució Espanyola i tota l’ordenació jurídica de l’Estat, cosa que vós tàcitament heu permès i aprovat, ha destruït definitivament (si encara en quedaven) les possibilitats de trobar una solució per sota del nivell de la independència catalana. I qui us digui el contrari, us menteix descaradament. És clar que, posats a mentir, als polítics espanyols no els ve d’un pam.
Com us deia a la primera carta: “us han carregat a les espatlles una “missió impossible” en la qual, sense cap culpa vostra, haureu de defraudar moltes de les esperances que els espanyols tinguin en vós”. Llavors encara no en teníeu cap culpa. Ara ja no puc eximir-vos-en tan clarament, encara que segueixi atribuint-ho tot al pes feixuc de tot el que us van ensenyar.
Potser un dia podreu tornar a ser rebut a Catalunya amb aplaudiments i amb simpatia. Però serà si hi veniu com a rei d’un altre estat amb el qual Catalunya mantingui bones relacions, fins i tot més estretes que amb tots els altres països de la UE. Us ho desitjaria de tot cor.
