Majestat: no sé si aquesta és la quarta o la cinquena carta pública que us adreço, i tot i sabent que no n’haureu llegit cap, dins de les meves més que modestes possibilitats vull deixar també constància, de què la situació més que problemàtica en la que us trobeu ve de molt lluny i segurament ha estat inevitable.
A la meva primera carta (publicada al MD el 25.06.14, quan acabàveu de ser proclamat rei) ja deia que us havien carregat a les espatlles una “missió impossible”, amb la que us havíeu d’enfrontar amb molts desavantatges previs. I deia que el primer desavantatge, i potser el més greu, era que havieu estat educat, “com el vostre pare i com tots els reis anteriors de la vostra dinastia, en un concepte imaginari d’Espanya que no tenia res a veure amb la realitat dels seus pobles”. Molts us anomenen irònicament “el preparao”. Un mot que no pot ser més tràgicament fals.
El segon desavantatge deia que era haver de treballar amb una classe política “en la que hom no veu per enlloc autèntics homes d’estat i que -majoritàriament-… ha aprofundit encara més -per purs interessos partidistes i curts de vista- el barranc que separa la nació castellana/espanyola de les altres de l’estat”.
En un passatge d’aquella carta deia que us podíeu trobar “sense culpa vostra” en una situació insostenible. Però aquelles paraules eren massa optimistes. Totes les idees que us han imbuït des de petit, us han dut a fer l’error monumental del discurs del 3 d’octubre del 2017, que us va desacreditar irreparablement davant dels catalans, i ara a fer un ridícul que hauria estat fàcilment evitable, fent el joc a tots els que volen fer caure el govern Sánchez, (al que per cert els catalans no enyorarien pas) en una desestimació total del que hauria de representar la vostra comesa constitucional de neutralitat i d’instància arbitral en el governament de l’estat. Jo, al vostre lloc enviaria a tots els consellers que no han sabut treure-us del cap aquestes greus relliscades a l’exili a la illa del Perejil.
Quan, després de la mutilació barroera de l’estatut català, el moviment independentista va començar a créixer exponencialment, van haver-hi veus que, per evitar moltes de les barrabassades que han passat després, proposaven com a solució de compromís una de semblant al Commonwealth britànic. Catalunya independent, però unida a Espanya pel rei com a cap d’estat comú. Aquella idea, partia d’una racionalitat que era tan ingènua, com la idea posterior que era possible passar d’una legalitat a una de nova, de manera pacífica i democràtica. Tant la combinació de l’ultranacionalisme espanyol i dels interessos materials del postfranquisme, que ha seguit conservant a l’ombra les regnes de l’estat i del que Vós sou (conscientment o no) una eina útil, com (repeteixo) l’educació que us ha format, haurien fet impossible qualsevol acord de tipus Commonwealth. Ara us trobeu en la situació d’haver-vos convertit (de moment a Catalunya, però potser no s’acabarà aquí) en Felip VI “l’indesitjat”. I, malauradament us ho heu guanyat a pols.
La monarquia espanyola està a mil llegües d’altres monarquies com les escandinaves, que (malgrat ser, creiem molts, un model passat de moda) són per les seves nacions un modèlic i respectat aglutinant, fora del dia a dia de la política dels partits, o amb un paper discretíssim de mediador fora de la llum pública. No estàveu “preparao” per desempallegar-vos de l’ombra del “Generalísimo”, que va posar altra vegada la vostra dinastia al tron espanyol, per tal que tot quedés “atado y bien atado”. I així heu fet el joc als rancuniosos “aporellistes” i de passada heu accelerat el procés d’allunyament de Catalunya de l’estat espanyol, que acabarà tard o d’hora amb la separació definitiva.
Espanya hauria pogut ser per la resta del món un model positiu de convivència de nacions dins d’un estat. Una ocasió brillant que ha estat desfeta a cops de porra i de sentències arbitraries. Llàstima.
I un punt encara: tant Vós com molts dels que han fet i desfet com els hi dóna la gana el “sistema transició”, fan grans escarafalls amb “el respecte a la llei”, “fora de la legalitat” i arguments semblants que ells mateixos vulneren i trepitgen quan els hi convé i en el cas de Catalunya constantment. Tots, començant per Vós, haurien de tenir molt presents la dita de Churchill que va dir que quan un ciutadà, o deu, o cent, vulneraven una llei havien de rebre el càstig previst per la justícia. Però que si eren centenars de milers o fins i tot milions els que no volien complir-la, llavors no eren els ciutadans els equivocats sinó la llei la que era absolutament fora de lloc i s’havia de canviar.
I ara us trobeu que aquests “centenars de milers, i fins i tot milions” de ciutadans han deixat clar a Catalunya , any rere any, que hi ha lleis espanyoles – començant per les interpretacions arbitràries de la constitució- que creuen perjudicials pel bé comú, es neguen a reconèixer-hi cap validesa, i volen fer-se les seves lleis pròpies, unes lleis que no serveixin per espoliar-los, per posar-los-hi una mordassa, o per posar traves al desenvolupament del país, que només sembla possible si agafen les regnes a les pròpies mans.
I cal reconèixer que per a un escenari així, no us ha “preparao” mai ningú…
