Majestat,
Com en les altres cartes que ja fa temps us vaig dirigir a través del MD, i que ja suposo que no heu llegit mai, em dirigeixo a Vos amb el respecte degut a un cap d’estat, cosa que no té res a veure amb la meva possible opinió privada sobre la vostra persona.
Heu fet un nou discurs per demanar unitat contra el coronavirus. Heu parlat de solidaritat i que calia ara oblidar-se de les diferències que hi hagi entre tots. Amb aquesta imatge, se suposa que volíeu dir que els catalans hem de deixar a l’armari aquests molestos desigs d’autodeterminació i havíem de fer un “cierren filas” amb els que ens ho neguen.
Doncs, mireu: ja fa setmanes que aquesta solidaritat l’hauríeu d’haver demanat directament i personalment al cap del vostre govern, Sr. Sánchez. El govern espanyol (pels motius que sigui) s’ha comportat amb una incomprensible i espantosa insolidaritat amb la població de tot l’estat, els resultats de la qual estem veient en la xifra d’infeccions i de morts que causa el virus a tot Espanya. El govern (que és protocol·làriament, “el gobierno de S.M.”) no ha pres totes les mesures que hauria calgut, després n’ha pres només una part i això massa tard i de manera massa poc eficient.
Una de les coses que més ha indignat a tots els espanyols (i no parlem ja dels catalans) ha estat la incomprensible negativa a no tancar la regió de Madrid ja fa setmanes. Ningú no compren perquè el govern espanyol no va seguir l’exemple d’Itàlia tancant Milà i Venècia. Ningú no compren, perquè s’ha negat al tancament de Catalunya, com li ha demanat repetidament Quim Torra. Ningú no compren perquè el curiós estat d’alarma decretat pel govern Sánchez, centralitza funcions usurpant les de les autonomies, enlloc d’actuar donant-les-hi tot el suport possible a les mesures que els governs autonòmics vulguin prendre amb la coneixença més directa i més immediata del seu territori. Ningú no compren que durant tants dies, del centre més infecciós de tot l’estat, Madrid, pogués desplaçar-se la gent cap a tot arreu com li donava la gana. Ningú no compren que ara surtin els militars farcits de medalles amb aquest to “d’aparteu-vos, que ara vinc jo” i s’atribueixin un protagonisme i una capacitat completament fora de lloc. A altres països (com Alemanya) l’exèrcit també ajuda, però de manera més discreta i més concentrada en les seves possibilitats reals (hospitals, subministre de reserves militars a les autoritats civils, etc.). Però a Espanya no pot faltar que es reprodueixin arnades conductes pròpies de temps passats.
I jo voldria preguntar-vos. Sabeu (almenys Vos) perquè Madrid ni es va tancar ni s’ha tancat ara? És perquè és on resideix la majoria de la gent realment influent a l’estat? És per la supèrbia de dir “la capital no es tanca, caigui qui caigui”? Ja sabem que per molts, Madrid és el centre intocable del món i la resta només son “provincias” d’importància secundària, però en un cas en el que va de vida o mort per tants compatriotes no hauria calgut precisament més solidaritat?
La vostra família passa temps agitats i les cassolades durant el vostre discurs no seran pas només flor d’un dia. Vos tindríeu l’oportunitat d’agafar un nou prestigi, enfrontant-vos amb l’autoritat que encara us quedi a tots els que d’una manera o altra impedeixen que a l’estat es tanquin territoris (ni que ara potser ja és tard per impedir una gran mortaldat que hauria pogut ser molt inferior) Però, com vaig dir en una altra carta quan vau pujar al tron, l’educació que us han donat, amb més grandiloqüències patrioteres que veritats incòmodes, potser només us permet una visió torta de la realitat. Llàstima. Hauríeu pogut tenir un paper rellevant en un canvi de mentalitat a la política i a la població de l’estat. El vostre darrer discurs (i no parlem ja del del 3 d’octubre del 2017) només segueix les vies de sempre. Vies mortes cap al futur.
