Distingit senyor,
L’abril del 2015 vaig adreçar-li des d’aquestes pàgines una primera carta, que naturalment no va arribar mai a coneixença seva. Avui n’hi dirigeixo una altra que tindrà el mateix destí, però que sento la necessitat imperiosa d’escriure.
En les dues cartes em dirigeixo a vostè com a “distingit senyor”. És un tractament que crec encertat, perquè vostè certament s’ha “distingit” en molts aspectes, encara que cap d’ells sigui positiu i en conjunt li assegurin, com a polític, un dels llocs més galdosos de la història espanyola.
En aquella primera carta li demanava ferventment: “Sr. Rajoy, no ho faci tot encara pitjor”. Però com ja era de témer, ho ha fet tot molt pitjor, fins a extrems que els ingenus catalans no crèiem que fossin possibles a l’Europa actual. I jo deia encara (innocent de mi): “I oblidi’s d’accions judicials i penals. Aquestes només augmentarien la disposició dels ciutadans a practicar decididament el grau de desobediència civil que calgui”. Mare de Déu de l’Empenta! No sols no se n’ha oblidat, sinó que vostè i la senyora de les tres esses ho han convertit en una veritable orgia que ha dinamitat totes les aparences d’Estat de Dret que encara tingués Espanya.
Cap discurs de vostè en el qual no surtin amb lletres de foc majúscules les paraules “Llei” i “Constitució”, com les custòdies que porta davant seu en aquesta embogida processó de Corpus de la política del seu govern. Com el reu convicte que segueix insistint que és innocent, proclama vostè que ningú pot estar per damunt de la llei. I vostè i el seu entorn són els primers a creure’s que sí, que vostès sí que estan per sobre de qualsevol llei haguda i per haver-hi. Ja ho va dir vostè ben clar: “La unitat d’Espanya està pel damunt de qualsevol altra llei”. I així, el govern espanyol ha convertit Espanya en un Estat sense llei. En el llenguatge de les pel·lícules de l’oest vostè és un “outlaw”, amb la diferència que està convençut que cap xèrif no li podrà posar les mans al damunt. No se’n refiï. Milosevi? tampoc s’ho creia. Però deixem estar possibles evolucions llunyanes d’aquest caire, i anem a d’altres més immediates.
Li escric aquesta carta en un moment que per a molts és desconcertant i en el qual a la capital espanyola molts (vostè segurament també) es refreguen les mans tot cofois i pensen que ja han guanyat la partida, i que ara sí que el “suflé” independentista s’està desinflant com era el somni de tots vostès. Amb aquest escrit voldria desil·lusionar-los a tots.
L’independentisme, el full de ruta, el “prusés” (com vostès se n’han rigut) no ha estat ni serà fins al final cap línia recta i ascendent. És una línia ondulada que puja i baixa contínuament. No ha estat, com vostès creien, un “suflé” que es pugui desinflar, sinó que ha demostrat, any rere any, que era una bola dura i elàstica que creixia cada vegada que semblava que ja l’havien punxat. I no es facin il·lusions, ara passarà el mateix. Ja se n’encarreguen vostè, la seva SSS, i la seva diguem-ne justícia, per dir-ne alguna cosa.
És cansat repetir sempre les mateixes obvietats, però no hi ha més remei. Els governs espanyols (el seu i els anteriors) haurien pogut conservar l’independentisme en aquella inoperant frontera d’un 10 a un 15 % si haguessin actuat només amb un bri més d’intel·ligència. Però l’adoctrinament nacionalista espanyol dels darrers tres segles no els ha deixat veure que amb tots els seus intents subrepticis (“sin que se notara el cuidado”) de frenar la prosperitat catalana, perquè Catalunya “no fos prou forta per anar-se’n”, han aconseguit l’efecte contrari. “Espanyolitzar” Catalunya hauria hagut de significar crear les condicions perquè els catalans se sentissin còmodes dins d’Espanya. I això no volia dir “amb privilegis”, sinó senzillament “sense desavantatges” i respectant les seves característiques diferencials. L’Estatut de Miravet hauria pogut ser una oportunitat que vostè, personalment, va fer malbé. Però hi hauria hagut potser altres possibilitats, si no fos perquè vostès el que han volgut fer no és “espanyolitzar” Catalunya, sinó “castellanitzar-la”. I com que això no ho van aconseguir ni Felip V ni el general Franco, encara menys ho aconseguiran vostès en aquest món actual de xarxes socials incontrolables. Usant una repressió amb moltes característiques il·legals, fent ostatges polítics o amenaçant amb empresonar-ne encara tots els que calgui, poden provocar inseguretats molt humanes en alguns dels dirigents polítics catalans. Però, en canvi, aviven més que mai la indignació de més de dos milions de catalans, una xifra que encara creixerà com més implacables i sense escrúpols vulguin actuar vostès.
I per això li dic, sense dubtar-ne ni una engruna, que les incerteses actuals només poden allargar el conflicte, però no seran la clau per solucionar-lo com vostès voldrien. Vostè i els seus, Sr. Rajoy, han anat massa lluny i enlloc de desarrelar l’independentisme l’han adobat. Prenguin les decisions que prenguin alguns polítics, hi ha una xifra oscil·lant entre 2 i 3 milions de catalans, que li seguirà fent la vida agra. I això, de cap manera perquè sentin cap mena d’odi contra el poble espanyol, sinó perquè seguiran lluitant per no ser governats per gent que ho fa tan pèssimament; perquè no creuen ja, ni que els matin, que el Sr. Rajoy o els Srs. Sánchez, Rivera, Iglesias o com es diguin tots, puguin arribar mai a governar Catalunya de forma raonable i decent. Tots vostès han matat definitivament la confiança. Això no es recupera amb tribunals, amb pors i amb càstigs. I per això, Sr. Rajoy, tenen “suflé” per temps.
