El malaguanyat Miquel Pairolí ens ha deixat “Octubre” com si, intuint la mort, s’apressés a culminar una reminiscència, la darrera, del seu pas damunt la terra. Una confessió personal; una filigrana, tant en el fons com en la forma, relativament curta i fàcil de llegir, en la confecció de la qual ha esmerçat els darrers cinc anys. Què ho fa que com més fluïda i accessible és una prosa més senzilla sembla de confegir? Hom diria que fou escrita a raig, per bé que una lectura reposada evidencia l’excel·lència, fruit de moltes hores de reflexió, que el mena a l’equilibri, aquell punt tan inestable.
“Octubre” conté un missatge ocult o, millor dit, molts missatges ocults que conflueixen en una mateixa interpel·lació: quina és la finalitat de l’existència humana, si és que en té alguna? L’autor s’hi aproxima des d’aspectes diversos: el musical, el literari, el paisatgístic i, dins d’aquest, el món dels ocells, els arbres, les eines del camp, el conreu de la terra, els vents, i tants altres com el cosmos, la mesura del temps, l’arquitectura, el pas dels ancestres pels mateixos topants, la família, la soledat, els clàssics…
Els clàssics. S’ha volgut vincular l’obra a l’estoïcisme i a l’epicureisme, a partir de la seva contenció formal. Admetem-ho. Formalment, l’assaig és un model de continència, com han ressaltat tots els analistes, pocs, que fins ara s’hi han referit. Però el seu autor té una peculiar sensibilitat que es complau en la Sisena simfonia de Txaikovski o en la Setena de Bruckner, per exemple. Aquesta sensibilitat el revela. Exigir contenció a un tractat de lògica o a un manual d’instruccions és relativament senzill; però és molt més difícil imposar-se-la quan cal parlar de les fúries desbordades, de les grans passions per les quals hom se sent atret. Aquesta és la grandesa del llibre, que pervé la continència fins i tot en els àmbits més apassionats de l’art i de la vida. Pairolí se’n surt i amb nota. Tanmateix…
Tanmateix la seva oceànica sensibilitat vessa més enllà del text i de la circumspecció formal. L’autor ens informa que mai no ha pogut escoltar dues vegades seguides l’adagio de la Setena de Bruckner. Aquest detall ens proporciona una valuosa informació respecte de l’esforç titànic que s’hagué d’imposar per parlar del que hi parla de la manera que ho fa. Pairolí té un sentit de la vida que l’emmena a interrogar-se sobre les menudeses quotidianes, bo i aportant en totes elles la seva empremta personal amb la mateixa passió continguda. I d’aquest capteniment en fa una manera de viure; fins i tot s’ha d’armar de raons abans de matar la serp que s’introdueix a l’interior de la seva finca.
Pairolí tingué la sort de conèixer i tractar, per motius professionals, Joan Oró durant els noranta. I ens conta els fets essencials d’aquesta coneixença. Quin és el lloc de l’home en el cosmos? La muntanya, deia Raimon Panikkar, no té cames ni en necessita perquè ja ha arribat. És aquesta massa ingent de roques i gas que conforma l’univers per golejada, segons Oró, fins el punt que la vida és un mer incident minúscul, insignificant, microscòpic. Els arbres, continua Panikkar, tenen una sola cama i les persones, dues perquè encara no han arribat. Però la vida, aquesta impuresa irrisòria, s’arrapa a qualsevol medi, per hostil que sigui, i hi desenrotlla totes les astúcies imaginables encaminades a la supervivència de l’espècie, al compliment d’una única ordre genètica que passa per davant de tot: néixer, créixer, reproduir-se i morir. Per aconseguir això la vida ha adoptat les formes més temibles i paoroses. I l’home, també.
Però l’home té la important missió de superar la por, imposar-se a la seva genètica supervivent i renunciar a bona part dels artificis, si no a tots. La seva herència històrica i cultural, no solament li permet aquest repte, sinó que li imposa. Un repte que pot assolir per més d’un camí, no gaires, tots ells igualment legítims. Ingmar Bergman, en el seu llibre “Les millors intencions”, parla del pastor protestant Henrik Bergman, el seu pare. Quan era jove els hàbits eclesiàstics no li proporcionaven la tranquil·litat que freturava. Una matinada del mes de juny, insomne com era, s’aixecà, s’afaità, es rentà, es vestí i sortí a passejar. Poc després el trobà el professor Natham Söderblom, catedràtic de Ciència Teològica, matiner com ell. Es saludaren i encetaren una curta conversa: “insomne? Bon dia professor; sí, insomne. La nit blanca o l’ànima? Més aviat l’ànima; què esteu escrivint, professor? Doncs… no és fàcil d’explicar; escric que Mozart revela Déu; que els artistes demostren la presència de Déu. Doncs per a mi Déu és absència, silenci; jo parlo i Déu calla. Això no té cap importància. No te cap importància, professor? No; tu estàs al món per servir els homes, no a Déu; si t’oblides de la cantilena de la presència i de l’absència de Déu i adreces totes les teves forces a les persones, les teves accions seran accions de Déu. No et disminueixis a tu mateix coquetejant amb la teva fe i els teus dubtes. Déu és una part de la seva creació, de la mateixa manera que Bach viu en la seva Missa en si menor. Tu interpretes una partitura. A vegades resulta enigmàtica, això és inevitable. Quan fas sonar la música, aleshores reveles Bach. Llegeix les notes! Però no dubtis de l’existència de Bach ni del Creador. El que no pots fer és exigir la perfecció. No serveix de res desesperar-se per la crueltat de la Creació. No té cap sentit demanar responsabilitats. La teva missió és ser concret. No portis Déu als tribunals; és aquí on s’han estrellat molts dels cervells més subtils de la història universal”.
L’opció de Pairolí mena a la mateixa meta que la del catedràtic de Ciència Teològica, per bé que per verals diferents. Observador agut, com tots els solitaris, ha percebut que és de necis indignar-se contra els elements. Només el foll es rebel·la contra la força de gravetat, la tramuntana o el terratrèmol de Lisboa. Pairolí els accepta perquè sap que, de tots els móns possibles, aquest és el millor. Després de llegir “Octubre” hom queda persuadit de la seva maduresa, i només en lamenta el petit regust amarg, el mateix pessimisme d’ultratomba, per dir-ho d’alguna manera, que roman després de la lectura de les meditacions de Marc Aureli. Però això, com diria Söderblom, no té cap importància.
Pinós.
