Si podés cantar-te la dolça cançó
quan et bressolava perquè t’adormissis
i reviure amb el cant una il·lusió
que és passat mort entre mil desficis.
I fossis l’Infant tendre que jo contemplava
orgullosa, feliç de tenir-te a prop meu,
mentre els teus ulls i la teva mirada
eren l’alè que m’amanyagava com blau cel.
Erets goig, erets alegria que m’acompanyava
a cada passa que donava pel camí
i amorós la teva galta s’atansava
per un bes que naixia dins de mi.
I m’adono que en la cançó de bressol
en que tancaves les tendres parpelles
el teu son era dolç, amarat de sol
carmesí i càlid com un camp de roselles.
Sento la meva veu lluny, ressò del meu cor
recreant-me en la cançó que et cantava,
la melodia era el clam del meu amor,
i un lament de tant que t’estimava.
