Els minuts i els segons es miraven desconcertats. No tenien ni idea per on començar. L’Emma, que era molt espavilada, va proposar de repassar què havien fet tots ells els moments abans d’haver perdut la seva hora.
– Doncs, marcaven les dos quarts de vuit del vespre quan ens ha arribat la instrucció que començava a ser l’hora d’anar a dormir. Llavors hem començat a sentir que alguna cosa no anava bé: ens començàvem a moure més lentament, anàvem despistats, no sabíem cap a on dirigir-nos. Seguidament, hem rebut l’ordre d’agrupar-nos novament perquè ens estàvem perdent. I, tot d’una, hem perdut l’hora.
L’Emma s’ho escoltava bocabadada: just a dos quarts de vuit del vespre la mare els havia enviat a dormir; una mica més tard l’havia donat presses perquè acabés de rentar-se les dents i es fiqués al llit. Tot lligava. Així que l’hora perduda era seva !!.
– Escolteu – va dir l’Emma – si heu perdut aquella hora, perquè no us en busqueu una altra?
El minut 49 se la va mirar astorat i va respondre:
– Aquella és la nostra hora, cap altra pot ser la nostra hora. Sense ella som com un cotxe sense volant, oi que no funcionaria? O una casa sense finestres, oi que no s’hi podria viure? O una pilota sense nens que juguessin amb ella.
El minut 13 va dir:
– L’hem de trobar com sigui i ràpid perquè queda poc perquè arribin els minuts de les 9 del vespre.
L’Emma s’ho va rumiar i va fer que sí amb el cap: la mare sempre deia que un cop perdut el temps no es podia recuperar, així que era imprescindible de trobar l’hora, la seva hora de les vuit del vespre.
Què forma una hora? Va pensar la nena, doncs seixanta minuts. I cada minut, què el forma? Doncs seixanta segons. Així, el que calia era reunir tots els segons i els minuts i agrupar-los novament.
– A veure, poseu-vos tots junts. Ui, en falten uns quants. On és el minut 23 ? i els segons 15, 13 i 37 ?
Quan ja hi van ser tots agrupats va donar la següent instrucció:
– Ara poseu-vos els minuts fent una rutllana, i darrera de cada minut que es col·loquin els seus segons.
Així ho van fer i vet aquí que feien el dibuix d’un sol. Els segons eren els raigs i els minuts la circumferència.
I llavors, tot d’una i sense saber com, va apareixer l’hora. Al bell mig del cercle. Un vuit ufanós, preciós i panxa contenta.
Tots els números van escaltar en “visca”, “hurra”, “sí”, i l’Emma s’ho mirava tot amb els seus preciosos ulls oberts com taronges. Les seves amigues dirien que estava tocada del bolet, si els ho explicava. Quina història!
