En el moment de la restauració de l’autonomia de Catalunya el 1980, el panorama polític del catalanisme estava format per un conjunt molt divers de posicionaments que anaven des del regionalisme fins a l’independentisme. La posada en marxa de l’autonomia era, per a un extrem, el cimal del reconeixement polític de Catalunya que ja havia de satisfer totes les aspiracions d’autogovern. A l’altra extrem, acceptar aquella autonomia era una traïció de les aspiracions nacionals que no podrien ser altres que la independència d’una nació que es volia completa, és a dir, de tots els països de parla catalana. Per a una gran majoria, però, l’autonomia era una bona possibilitat a desplegar, sense limitar-ne la possible evolució. Certa ambigüitat constitucional alenava aquestes possibilitats, tot i que, com aviat es va veure, també es podia girar en contra.
 
Aquest catalanisme polític, agafat en la seva totalitat de matisos, era majoritari en la vida institucional a partir d’un consens bàsic quasi unànime, però limitat a la defensa de l’autonomia (l’Estatut i les institucions que desplegava), a donar una preeminència al català com a llengua institucional i a un defensa –més o menys intensa, més o menys sincera– de la necessitat d’una normalització lingüística del país que de seguida va incloure la immersió lingüística a l’escola com a un dels mètodes claus per assolir-la.
 
D’aquest consens bàsic hi van participar totes les forces polítiques parlamentàries. Algunes –com el PP o abans AP– s’hi van sumar de manera més formal que real i d’altres –el PSC– no sense dissensions internes més o menys evidents (les anomenades dues ànimes del partit). A més, en aquests dos partits, la seva dependència dels seus partits a nivell estatal limitava molt la seva presa de decisions i la coherència entre el que es defensava al Parlament de Catalunya i el que els seus partits imposaven en el Congrés dels Diputats.
 
Tot i els canvis en les pròpies forces polítiques i l’evolució dels resultats electorals, aquesta situació es va mantenir força inalterada fins al 2004, quan s’inicia el procés de redacció d’un nou Estatut d’autonomia. Al llarg d’aquest procés el PP es va despenjant d’aquests consensos bàsics fins arribar a posicionar-s’hi radicalment en contra. El 2005 es presenta el manifest per crear un partit que tingui com a objectiu principal combatre’ls, especialment pel que fa al català. El manifest està promogut per intel·lectuals més propers als socialisme –o al “progressisme”– que no pas a la dreta. Aquest partit (Cs) es presenta per primer cop a unes eleccions a les catalanes de 2006.
 
Els PSC, tot i que procura mantenir una unitat orgànica, també es va esberlant en aquest procés. Significatiu és que el president que va encapçalar el projecte de nou Estatut fos del PSC i que fos el mateix seu partit que no el deixes presentar-se a la reelecció. També va ser altament definitori que membres del PSC presentessin al Congrés de Diputats esmenes al text del projecte d’Estatut que el mateix PSC havia aprovat setmanes abans al Parlament de Catalunya.
 
El procés de debat a les Corts espanyoles i, sobretot, el recurs en contra presentat pel PP i la sentència resultant d’aquest recurs dictada el 2010, quatre anys després, van anar polvoritzant aquell consens bàsic del catalanisme polític. Cs ja mai hi va participar. El PP se’n va desmarcar totalment entrant en competència amb Cs. Els PSC va intentar no desmarcar-se’n gaire, si més no formalment, però aquests equilibris van esdevenir impossibles i van anar dessagnant el partit en successives escissions i marxes de dirigents i militants. 
 
En paral·lel, a l’Estat espanyol, les opcions recentralitzadores que des de la Constitució sempre han existit ja fos de manera latent o ben visible (rebuig a al títol 8è, LOAPA, aznarisme, barons del PSOE, alt funcionariat de l’Estat…) acaben imposant-se mitjançant  reformes legals i, sobretot, per la via dels fets.
 
En aquest context, des de la sentència sobre l’estatut (2010) i fins a les darreres eleccions catalanes (desembre de 2017), el panorama polític a Catalunya s’ha transformat radicalment, però apunta a una certa i nova estabilitat si considerem els resultats de les diferents consultes des del 9-N de 2014: el 27-S de 2015, l’1-O de 2017 i el 21-D de 2017.
 
El catalanisme polític és avui plenament sobiranista i molt majoritàriament independentista. Les terceres vies són les grans absents des del 2010. Les úniques ofertes polítiques que hi ha hagut han estat o bé la regressió autonòmica en tots els ordres propiciada pel PP espanyol, amb total aquiescència del PSOE i de Cs, o bé la independència. Els intents de cercar terceres vies ha estat un fracàs, ja que des de l’Estat no han tingut cap suport reals més enllà d’una ambigüitat retòrica d’un federalisme merament nominal del PSOE i d’una posició més oberta, però tampoc mai concretada, de Podemos.
 
A nivell català, doncs, el panorama polític que es va dibuixant, especialment des del 2014, esta clarament marcat pel projecte independentista, de tal manera que fora d’aquest projecte les posicions són merament reactives i no emergeix cap altra proposta més enllà d’un incert manteniment de l’estatu quo que ens porta a la regressió de l’autonomia.
 
 

Articles relacionatsMés articles de l'autor