M’agrada quan arriba el dia i l’hora d’anar a tallar cabells. L’amabilitat amb què et reben, i el somriure, i com de seguida t’ofereixen seient al rentacaps. La temperatura de l’aigua i el xampú com llisca. I aquelles pulcres mans femenines que t’acaronen les temples tan lentament i suau. Simplement levites aleshores. I ni tan sols contestes quan, encabat, ella et demana, sol·lícita, com voldries la mesura del cabell, si tan sols un poc arreglat i endreçat o més aviat curt ara que fa calor. T’és ben igual. Ja no hi penses, en el cabell. Ni tampoc en el fet que ja gairebé no hi hagi perruqueries, i molt menys encara barberies. Són centres d’estètica, ara, ves per on.
I la veritat és que m’agrada també el futbol. Hi ha persones que se n’estranyen, però m’agrada. Sóc un futbolista frustrat, jo. Tocava bé la pilota, però em va mancar sempre esperit de lluita i sacrifici. Es podria dir que vaig ser un “pijo” del futbol. Ara me’l miro per televisió. Faig d’espectador. Reconec, però, que ni com a deport ni com a espectacle no té cap importància i que ben mirat, en el fons, no deixa de ser una ximpleria. Exactament la mateixa ximpleria i nul·la importància, per cert, que representen tots aquests cronistes, locutors, comentaristes insuportables, de xerrameques inacabables, la veu dels quals m’arriba, tant si com no, aquests dies del mundial del Brasil. Tan savis que es creuen ells, pobrets. Podries ometre el so, és clar. Però sense so, què vols que et digui…Bé, opi i anestèsia. D’això es tracta. I gairebé cap exemple humà a seguir enmig de tots aquests nous gladiadors, pa i circ, dels nostres dies. Caps ben buits, en general. Serrells acolorits, estuferes, crestes gallinàcies, tinys diversos, tants i tants adobs. Alguns juguen molt bé i també es fan un fart de córrer i de lluitar, d’acord. I n’hi ha, àdhuc, un que mossega. Però bé, com que aproximadament segueixo aquest campionat, el que realment m’agradaria és que ni el Brasil ni l’Argentina no l’acabessin guanyant. M’entristeix quan, des de casa estant, m’arriba la cridòria que prové de les terrasses del voltant, una mena d’esclats de joia just perquè, gairebé a misses dites, l’Argentina acaba d’eliminar Suïssa (i ja veus, per cert, el drama que n’han fet els suïssos. Res, silenci. Déu nos en guard que hagués passat al revés, cosa que hauria pogut molt ben ser. Els argentins i adlàters ens haurien volgut fer creure, aleshores, que el món s’havia ben acabat, sisplau!) Faig vots, doncs, per unes semifinals que enfrontin, d’una banda, França o Alemanya amb Colòmbia i, de l’altra, Bèlgica amb Holanda. I que al final els campions siguin els Països Baixos, model i exemple de país. Perquè sí, perquè i tant que és veritat que barrejo la política amb el deport, el futbol en aquest cas. I perquè resulta molt fatal que cap d’aquests partits no es puguin seguir en català. Gol T, Telecinco, líders d’audiència, una única llengua. Fot-te! És a dir, fes-te fotre.
