Pandèmies a part, en els darrers cinc anys s’ha constatat una realitat: el sector turístic (sobretot el de masses) ha tocat sostre a Catalunya. Amb un volum del PIB d’entre el 12% i el 14%, ens situem com el tercer país del món –dins de les economies desenvolupades- amb una major dependència del sector turístic pel que fa a la generació de riquesa anual. A tall d’exemple, països propers amb forta tradició turística hi trobem França (8,5%), Itàlia (13%) o Alemanya (9,1%).
Abans que els prejudicis provoquin, potser, que algun lector llegeixi coses que no he dit, permeteu-me deixar-ho clar: no es tracta d’eliminar el sector turístic. Es tracta de redimensionar el seu espai a la nostra economia, de reduir les fortes externalitats que provoca, i de socialitzar els beneficis que el sector ha de tenir per al conjunt de l’economia i el benestar de la ciutadania de Catalunya.
Cal que de forma paulatina, però ferma i decidida, reduïm el turisme de masses i low cost d’origen tardofranquista, per abraçar un turisme més similar al que tenen, per exemple, a Àustria. Volem que el turisme generi riquesa, valor afegit i llocs de treball de qualitat; i no desempoderament a la població local, precarietat econòmica, danys ambientals i bosses de població alienes al país i sense possibilitat d’integració. Aquestes externalitats estan generant estralls molt importants per la cohesió social, geogràfica i lingüística del país, que cal prendre’s molt seriosament. Desgraciadament, a llocs tan propers com Eivissa ja han fet tard en aquests aspectes.
Doncs bé, contràriament al relat que se’ns ha fet sovint, Catalunya disposa d’eines suficients per dur a terme aquesta ordenació, si més no, de forma parcial. Sabent que aquest és un article periodístic i sense ànim de ser exhaustiu, exposo breument quatre mesures per començar a fer girar el transatlàntic.
- Regulació urbanística i ambiental: les regulacions urbanístiques i ambientals recauen bàsicament en els ajuntaments i la Generalitat. En aquest àmbit ja s’han dut a terme diverses mesures prou conegudes per la població, com la moratòria d’hotels a Barcelona o limitació de pisos turístics. Cal aprofundir en aquestes mesures, acompanyades de plans d’usos de barri que limitin el nombre d’establiments de restauració low cost, o de creuers; la protecció de paisatges costaners, zones de patrimoni històric, etc. Això ens permet, a més, desconcentrar la oferta en una mateixa zona.
- Elevar els preus mitjançant la reducció de la oferta: del punt anterior se’n deriva aquest. La regulació ens permet la possibilitat de jugar amb la oferta i la demanda. La reducció de l’oferta creuerista, hotelera i restauradora –especialment la que sigui precària i low cost- comporta simultàniament una pujada de preus de l’oferta que romangui oberta. Això, de retruc, incentiva la innovació i la productivitat del sector, i per tant també la pujada dels salaris. Evidentment volem assegurar-nos que aquests beneficis de l’augment de preus no recaiguin només els propietaris, i amb aquesta finalitat faig les dues propostes vinents.
- Inspecció de treball: les competències de la Inspecció de Treball es troben transferides a la Generalitat de Catalunya. És sabut, també, que el Low Cost i el turisme de masses reposen sobre l’extraordinària precarietat dels treballadors del sector hoteler i de la restauració. És imperatiu i prioritari fer complir la legislació laboral en aquest sectors, incloent les sancions oportunes. Encara que malauradament Catalunya no té competències en regulació laboral, sí disposem de capacitat per fer complir la normativa vigent.
- Taxes turístiques: és també competència de la Generalitat i dels ajuntaments, l’establiment –i l’augment- de la taxa turística. Aquesta és una eina interessantíssima, que permet que no només els propietaris hotelers, sinó també la població local, pugui rebre una porció dels beneficis del turisme. Si, a més a més, amb les mesures anteriors aconseguim elevar la qualitat i el preu del sector, la recaptació de la taxa turística pujarà.
Cal tenir present que si això no ho fem nosaltres, no ho farà ningú. Qui escriu aquestes línies ja fa anys que es va apartar de la creença en mecanismes màgics de mercat que arreglen les coses per sí soles, i de dogmatismes que consideren qualsevol intent d’orientar la pròpia economia una forma de “comunisme soviètic”. Sortosament, aquestes tesis són marginals i anacròniques a banda i banda de l’Atlàntic, i tots els països avançats saben que l’economia pot ser modelada, sense ser planificada.
Les mesures, doncs, hi són. I vull insistir en què són imprescindibles, si no volem abocar el país a un escenari de desigualtat, de descohesió social, i de retrocés de la llengua catalana fins a punts irreversibles. Encara que Catalunya no disposa de les eines d’un Estat per poder aprofundir del tot en la millora de la qualitat de la nostra economia –eines que serien totalment desitjables, en la meva opinió- sí que tenim marge per deixar de caminar en la direcció equivocada.
