Ha mort el P. Marc Taxonera, el monjo que sota cinc abats va ser l’encarregat de les relacions amb el món polític, tant del govern com de l’oposició. Les seves memòries, en les quals va treballar fins que la malaltia li ho va impedir, ens reserven (si mai es publiquen) molta informació important, que pot contribuir a respondre a la pregunta de per què Montserrat té tanta ressonància política. Aquesta qüestió em recorda una anècdota en la qual vaig intervenir.
Era després que l’abat Escarré hagués renunciat al govern del monestir i hagués estat elegit abat coadjutor el P. Gabriel Brasó, que em va fer secretari seu i em va nomenar degà. En tal condició, vaig proposar al P. Abat Brasó i al consell de degans una despolitització de Montserrat. De seglar, assistia cada any a la Vetlla de la Mare de Déu de Montserrat, instaurada després de la gran celebració, el 1947, de l’Entronització de la Mare de Déu, i m’entusiasmava amb l’esclat de catalanitat d’aquella nit meravellosa. Però quan em vaig fer monjo em vaig trobar amb una altra celebració, la del dia, que m’era molt desagradable i em semblava una profanació de la festivitat, perquè hi assistien totes les autoritats (capità general, governadors civils, rector de la universitat, cap superior de policia…). Després de la missa solemne participaven en una processó amb una còpia de la sagrada imatge per les places del santuari, i a continuació dinaven al refetor, on l’Escolania els cantava alguna cançó catalana. Un any –jo era novici– em va tocar servir a taula el famós inspector Vicente Juan Creix, que m’havia sotmès a repetits i duríssims interrogatoris. Venia en representació del cap superior de policia, i per tant se’l va col·locar a la presidència. Havent dinat, el secretari del P. Abat, P. Maur Boix, el va passejar per l’interior del monestir (va ser en aquella ocasió quan el policia, en un esclat de misticisme, va pronunciar la cèlebre dita: ‘Lo que más me cuesta de entender de nuestra religión es que la Virgen del Pilar y la de Montserrat sean la misma’. I encara va afegir aquesta reflexió immortal: ‘¡Qué grandes son los misteriós de la Redención!’).
Vaig proposar, doncs, despolititzar Montserrat: des del monestir no es farien a tort i a dret declaracions públiques contra el govern, llevat del cas d’algun esdeveniment greu que ho exigís, i d’altra banda les autoritats no serien invitades a la festa de la Mare de Déu. Em semblava que aquesta proposta seria acceptada amb satisfacció tant pel govern com per l’oposició catalana clandestina. El P. abat Brasó i el consell de degans van trobar bé el meu suggeriment i es va decidir que el P. Marc Taxonera temptegés uns i altres sobre com veurien el canvi.
El P. Marc, per temptejar el govern, va anar a trobar el Sr. Mariano Calviño, un català falangista, que havia sigut cap provincial del Movimiento i que era amic personal de Franco i també de l’abat Escarré. La resposta va ser contundent: “No ho féssiu pas!
Vosaltres no sabeu la il·lusió que els fa, a les autoritats, venir a la festa de Montserrat i que l’endemà surtin els diaris les fotos de la processó, o quan besen la sagrada imatge. No invitar-los seria una declaració de guerra. Seria pitjor que les declaracions a Le Monde!”
Vam quedar sorpresos, però jo encara em refiava que quan el P. Marc consultés l’oposició acceptarien la meva proposta amb entusiasme, tant que nosaltres ens atreviríem a no invitar les autoritats, encara que s’enfadessin. Però no van respondre pas com jo esperava. El P. Marc va consultar Josep Benet, Jordi Pujol, Joan Reventós, Anton Cañellas i no sé qui més, i tots, unànimement, van respondre que no trenquéssim pas amb el govern, “perquè si no, a qui acudirem, quan ens detenen, perquè no ens maltractin?”
La conclusió a la qual vam arribar després del meu fracàs va ser que, ens agradi o no, Montserrat té tal arrelament en l’esperit del poble català que tot el que fem o deixem de fer té una repercussió política, que ens dóna una autoritat moral que va molt més enllà de l’àmbit estrictament religiós. L’ús que es faci d’aquesta autoritat moral és una greu responsabilitat, però és ineludible.
