Tinc un racó amagat dins de l’esperit

on no hi pot entrar ningú, és ben tancat

i guardo tantes coses bones que m’eixamplen el pit

i que no puc explicar, estic cansat.

 

Tinc tants records, tantes vivències

d’una vida llarga que arriba a la tardor

i sento un temps llunyà sense experiències

en el que no hi cabia ni el dolor ni la tristor.

 

Rememorant en el passat veig una vida

on tot era blau com el cel lluminós

i sento que el cor salta i crida

dins del món en que era tot formós.

 

Encara copso hores molt llunyanes

que no volen sortir de dintre meu

i les guardo per mi, són tan ufanes

que no es fondran mai com fa la neu

 

Navego dins la barca blanca amb vela

perquè em distregui de tot el que he guardat

i ella em vigila com una sentinella

de tantes coses que he estimat.

 

No puc dir res de tristeses i alegries

perquè estaria en perill constant

i no vull que entrin en mi melancolies

ni que ningú em cregui un arrogant.

 

I si un dia sento melangia d’un passat

obriré el meu racó del cor amb un sospir

i deixaré que aflori en mi el que tinc amagat

sentint que poc a poc no m’acompanya cap neguit.