Amigues, amics
De vegades hi ha coses molt importants que se’ns passen per alt. He rebut, embolcallat en un amable correu-e, el versos d’un amic que pateix l’ELA.
Mi ELA y yo…
Sufro, luego
existo, sufro
luego soy,
aunque resulte
totalmente
patético. ¡VIVO!
Des d’ahir que penso en ell i altres familiars i amigues que pateixen o han patit el mateix. Penso en una amiga que pateix per la seva filla. Haig de pensar, hauríem de pensar, en totes i tots els que pateixen per una raó o altra, són moltes, massa. Som massa egoistes?
Sense voler oblidar a tots, elles i ells, me’n vaig cap allò tan reiteratiu però també important. No m’oblido de les preses, presos, exiliades, exiliats polítiques ni de les seves famílies. I, això em porta a l’inevitable. També, som massa egoistes amb això? Som massa passius amb la injustícia? Cal ser pacífics però no passius! Em temo que, sovint, el pacifisme amaga la passivitat.
Ja ho sé, és molt còmode dir-ho davant de l’ordinador assegut en una, més o menys, còmoda cadira… Reflexionar i criticar des de casa és el menys que podem fer; almenys és el que jo puc fer, tret les d’ocasions en què el bastó i la cadira plegable em faciliten anar a cridar, a fer número. Penso, potser còmodament, fàcilment, en el què hauríem de fer tots els qui poden fer-ho. La paraula és fàcil, actuar no tant. Ho sé, ho he viscut. Així què, em compreneu?
Estic d’acord amb moltes veus que s’aixequen demanant acció; i tant que hi estic d’acord, però amb aquelles que no traspassen els límits de l’impossible o que podrien provocar quelcom que seria pitjor. Cal, però, arribar d’una vegada als límits. A tocar dels límits però sense traspassar-los, exigir i fer efectiva la DUI, Declaració Unilateral d’Independència. No ens comportarà més que el no haver-ho fet, el 155; amb l’exèrcit no s’atreviran, malgrat que amenacin. Som a Europa, encara que no ho sembli. Els qui poden han de sortir al carrer cada dia. Encara no hem cridat prou, encara no hem arribat als límits. Cal provar-ho! Si no ho fem, ens aixafaran igual o més. No podem demostrar feblesa.
Sí, les nostres veus han arribat a Brussel·les, Estrasburg, Londres, Washington, Auckland… Però, què hem aconseguit? Que Pedro Sánchez ens doni peixet perquè en aquells indrets del món els sembli que ja hi ha democràcia, justícia? Hi ha presos i exiliats polítics!
República? No era republicà el PSOE? La República Catalana, si no la fem nosaltres, no ens la farà ningú. No veieu que fins i tot el PSOE és monàrquic? No es pot tocar el rei, però ell i la seva família poden llançar-nos el “a por ellos!”, poden petonejar-se amb l’assassí (i, res de presumpte) rei hereu de l’Aràbia, traficar amb armes… Passos endavant, molt agosarats, ens calen. El peix al cove ha passat a la història. Insisteixo, si no fem res fort ens aixafaran encara més. No vull retreure res a ningú, perquè és massa fàcil i corro el risc de ser injust; parlo per al futur immediat. Ah! I, els presos, preses, exiliats i exiliades polítiques, a casa abans de Nadal! Si no, caldrà fer-ne alguna de grossa. Hem d’estar disposats a tot fins la línia vermella de la violència. Però passivitat, NO!
En un moment d’ingenuïtat, jo mateix havia tingut una certa esperança en Pedro Sánchez, però ja ha quedat clar que tampoc. Ni dret a un referèndum d’autodeterminació. Democràcia? Com diuen per allí: “Que baje Dios y lo vea!”. És clar, a Europa estan molt entretinguts amb el Brexit, Ucraïna, amb els refugiats (menys del que seria humà), l’extrema dreta, que acabarà devorant-nos a tots si no triomfa la democràcia i els drets humans abans que la corrupció i l’Estat-autoritari-represaliador.
Volem un estat on els delinqüents estiguin a la presó i els que tenen idees diferents del poder-injustícia siguin lliures d’expressar-se i actuar (sense violència) d’acord amb les seves idees. Un Estat sense governs on un ministre que ha estat sancionat per corrupció dimiteixi a l’acte. Més clar: el Borrell. Un estat on prevalguin els drets humans i dels pobles, on defensar la pròpia identitat no sigui delicte, procurar els recursos necessaris per al benestar de TOTES les persones sigui legítim i no s’hagin de manifestar, amb tota la raó, metges, bombers, professors, estudiants, perquè altres se’ns quedin els recursos que generem amb el nostre treball.
Ho he dit: de moment no vaig contra cap dels nostres, però a partir d’ara caldrà exigir-los el que creiem que ha de ser més efectiu per assolir els nostres drets nacionals i socials. Ah! L’Església. No volem uns bisbes com els d’allà per als quals “la unidad d’España es un valor sagrado”. Per als d’aquí, una mica més de gosadia. Una Església que no estigui ben arrelada al país no pot ser la meva Església. Recordin, senyors bisbes, les arrels cristianes de Catalunya i la més recent carta de 300 preveres i diaques. Bisbes, al loro!
Res de desmobilització ni de passivitat. Coratge i a la República! TOTS i TOTES !!!
Vostre,
Josep M. Boixareu Vilaplana
