Són temps d’audàcia, són temps de valentia i són temps de no amagar-se. Són temps de parlar clar, de ser tenaç i de ser honest. Són temps de deixar de mirar-nos els peus, alçar la vista i d’una vegada per sempre, mirar al endavant. Són temps que marcaran l’esdevenir d’anys. Són temps que retrataran als actors polítics que participen del més gran desafiament que aquest país s’ha plantejat mai. Són temps d’emancipar-se, són temps d’empoderar-se i són temps d´autodeterminar-se. En definitiva, són temps d’independència.
I si ho són, si estem tots convençuts del transcendental temps que vivim, per què no dotar de claredat inequívoca els actes que es realitzen? Per què no denominar amb absoluta transparència el que fem? Per què no mostrar-nos a nosaltres mateixos i al món que tot això té una fi clara i absolutament irrevocable? Per tant, per què no denominar al principal fòrum de debat i trobada de quants actors polítics participen en tot aquest procés pel nom que realment li identifica? Parlo de per què no qualificar al Pacte Nacional pel Dret a Decidir pel que ja és: un Pacte per la Independència.
El pas endavant ha de ser protagonitzat per les pròpies organitzacions de dins perquè si no ho fan, ho faran des de fora. Ho faran per elles. I que Eduardo Reyes hagi estat el primer en reclamar això, reflecteix moltes coses, però principalment que l’independentisme castellanoparlant a partir d’ara no només és determinant, sinó que és crucial. Ha d’aportar aquesta dosi d’audàcia i valentia que cal que imperi en el procés. I ho farà. No els en càpiga cap dubte.
Que la taula que aglutina a les organitzacions que representen a la immensa majoria de l’independentisme no incorpori en la seva denominació la paraula independència, comença a ser contraproduent. Comença a ser incomprensible. Comença a ser indesxifrable. Per tant, comença a ser peremptori acompassar el pacte a la realitat política i social que esdevé a Catalunya. Siguem valents. Siguem independents. La història ho requereix. De nosaltres depèn.
