L’interrogant és meu. L’article/Manifest de Construïm publicat el dijous 26 de març passat a La Vanguardia aclareix alguns aspectes que a partir de la Jornada “Construïm” organitzada per INHECA ens havia deixat a l’aire.
El Manifest? Una declaració de principis correcta: és difícil estar-hi en desacord. Els objectius que s’hi proposen, poden ser un comú denominador perfectament assumible i de fet, són assumits per partits que avui ja són a la palestra. On és doncs la diferència? El títol del Manifest ens ho diu: En l’acció política és on rau l’objectiu, fins al punt de fer de l’acció la pròpia definició del que es vol ser: Som el que construïm.
Per tant, allò que ens volen manifestar no és tant els principis com el pla d’acció i el “com” s’aconseguirà. Molt al començament de l’escrit s’hi diu: “Ara necessitem construir. Començar un projecte nou pensat en positiu i fonamentat en la CONFIANÇA”.
Més endavant també s’hi diu: “Creiem imprescindible impulsar un canvi de les actituds, les maneres, el llenguatge i les formes que empren gairebé de la mateixa manera tots els partits tradicionals i que, justament, han provocat que hagin perdut la CONFIANÇA de la ciutadania.”…”Volem contribuir a superar l’actual debat de sords.”
Per reblar, ja abans de parlar d’Europa: “Som partidaris de dialogar i negociar sota el principi que qualsevol proposta que articuli el futur institucional de Catalunya ha d’estar sotmesa a consulta a la ciutadania catalana”
Perfecte! Efectivament hi ha un problema bàsic i fonamental de CONFIANÇA. Jo em pregunto: Amb qui creieu que s’ha perdut la confiança? El meu recorregut de la confiança segurament camina en més d’un sentit. El problema a superar és el de la confiança dels votants ens els partits? És un problema de falta de confiança dels partits amb les institucions de l’Estat?. O és un problema de manca de confiança de poble i partits amb les institucions de l’Estat? Quan parla de ser partidaris de dialogar, amb qui creuen que cal dialogar? Només amb els ciutadans?
Jo intento llegir deixant-me anar, i no aconsegueixo veure cap on em porta aquest manifest. Potser s’està ubicant en una Catalunya ja plenament sobirana? Sembla dirigit als 7 milions de ciutadans catalans, sobre els quals ja tenim, finalment, plena capacitat decisòria?.
Si es refereix aquest diàleg amb les institucions de l’Estat, crec que el primer que ens haurien d’aclarir són dues coses:
-Què els fa afirmar que si nosaltres deixem de fer el sord, ells estaran pel diàleg? Els sords som només a una banda?
-Aconsegueixen el diàleg i l’acord: On quedarà garantit el compliment d’aquests acords? (Tribunal Constitucional? Sisplau, no!)
És que per ventura, no hi va haver diàleg durant la transició?. És que per ventura no es va arribar a cap pacte? Ha estat Catalunya la responsable de la deformació de l’esperit de la transició? A Unió vàrem celebrar un tot un Congrés amb el lema: “L’Estatut és Pacte d’Estat. Fem-lo complir”. Qui ha incomplert de dalt a baix la lletra i l’esperit d’aquell Estatut?
De què serveix parlar de diàleg amb tot el terrabastall del nou Estatut del 2006 amb la sentència il·lícita d’un Tribunal Constitucional caducat i mantingut a mida del resultat predeterminat amb la sentència “colpista” del 2010?
La diagnosi que fa el Manifest de falta de confiança entre poble i partits, la subscric plenament. Però estem parlant –suposo, també- de confiança entre Catalunya, com a nació, i les institucions de l’Estat. Com ho pensen resoldre? Jo sóc capaç d’imaginar que els nous actors sorgits de l’entorn d’aquest manifest fossin capaços d’aconseguir establir un diàleg amb l’Estat. Ara bé, queda una segona part. Com pensen aconseguir que “qualsevol proposta que articuli el futur institucional de Catalunya ha d’estar sotmesa a CONSULTA a la ciutadania catalana”? Fer aquesta afirmació després de tants pronunciaments i penjaments en contra del dret a consultar, com a mínim, no deixa de ser una mica agosarat.
Després de tot el que les institucions espanyoles han dit, reiterat, afirmat, fins i tot amenaçat, amb tot l’historial acumulat durant aquests darrers 35 anys, amb tots els incompliments reiterats, amb tot el cinisme acumulat de resolucions i sentències, fins i tot contravenint les pròpies normes, queda encara algú que pugui tenir-hi confiança? L’afirmació que destaco del manifest, comporta a ulls de Madrid i del seu status-quo un trencament de sobirania. La sobirania única d’Espanya.
Però és més. Admeto que a vostès encara els quedi un bri de confiança per dialogar i pactar. Quina garantia tindrem els ciutadans d’aquest país que, mentre no hi hagi reconegut el trencament de sobirania, es compleixin els nous pactes a què Vès pensen arribar?
Per tant i acabo: La clau de volta està en el reconeixement de Catalunya com a nació sobirana. Confederada o independent. N’estem tant lluny, que aconseguir una o l’altra em fa que em sigui pràcticament indiferent, mentre sigui sobirana. Ço que vol dir, trencament de la sobirania. Pactant, si cal que mentre es compleixin els pactes, Catalunya no es proclamarà independent, si arribàvem a una Confederació.
Si això no és possible, i ja s’ha vist que no, només la independència ens pot salvar. Independència amb tots els interrogants i amb tots els riscos. Ben cert. Però amb totes les il·lusions i amb totes les capacitats depenent de nosaltres sols. Serem un País petit? No m’ho crec, però potser sí. Tindrem l’enorme sort de poder equivocar-nos i també de rectificar i d’encertar-la.
De confiança només me’n queda una: La confiança en el meu país, Catalunya, i el seu poble. I tant de bo, arribéssim a fer-ho entendre als nostres germans dels Països Catalans.
Josep M. Puig i Puigdomènech
Militant d’UDC
Expresident de l’Agrupació Local de Terrassa
