En la negociació de la investidura espanyola, des d’una visió catalana es van platejar dos eixos: la llengua i l’amnistia. I en realitat, eren dos paranys. De la llengua ja poc se’n parla i a Europa ha quedat tot encallat. I de l’amnistia sembla que només serà una proposta per aquietar el resultat majoritari per fer efectiva la independència després del referèndum d’autodeterminació del 2017.
Algunes propostes, en canvi, eren més viables però massa convenients pel país. La reforma del poder judicial espanyol, d’una banda i tal com es preveia a l’Estatut del 2006, abans de la seva escapçada monumental, i de l’altra, la retirada de les institucions espanyoles de tot tipus de Catalunya; tot plegat dins el marc constitucional espanyol.
Una negociació com la de la investidura pot passar per convèncer als fidels de la nació espanyola que la nostra nació pot romandre dins l’estat que controlen si hom pot quedar-s’hi en condicions mínimament normals. O també, perdent ambdues parts, forçant les noves eleccions, ja que Catalunya romandria igualment dins de l’estat en contra de la seva voluntat. Era una ocasió d’or per fer fora Espanya de Catalunya, sense fer la independència. I no es va aprofitar. Ni tan sols o sobretot amb la participació del president exiliat.
Els poders de l’estat espanyol a Catalunya han d’ésser, estrictament, els autonòmics. S’havia dit fins a l’extenuació durant l’ensopit pujolisme, que la presència ordinària de l’Estat en el nostre país era la Generalitat. I segurament ho és però també, per desgràcia, conjuntament amb totes les mateixes institucions espanyoles com qualsevol altra autonomia. Una destralera permanència d’estructures paral·leles entre nosaltres: RENFE, seguretat social, cultura, televisió, policia,… i sobretot, poder judicial. I això és ineficiència però també ocupació.
I una institució espanyola clarament discriminatòria envers els nostres drets nacionals, més enllà de les descrites, és l’electoral. Europa no entendrà mai el català com oficial sense la independència, però tampoc sense que Catalunya sigui circumscripció electoral europea. I això era totalment viable, atès els antecedents existents. A Bèlgica, Finlàndia, Irlanda, Itàlia i el Regne Unit, la circumscripció electoral no coincideix amb la del seu estat. Era fàcilment justificable que Catalunya fos circumscripció electoral europea i la modificació ja seria efectiva de cara a les properes eleccions. Però van preferir escampar problemes amb la nostra llengua i, en tot cas, reforçar la idea de nació cultural i no pas política. Un tret al peu dels suposats defensors del nostre país, si més no pels vots que han obtingut després d’apaivagar astutament el sentit crític que ens és innat.
Si volen mantenir que la independència no és possible com a mínim tant ERC com JXCAT haurien de projectar una certa coherència nacional i això és possible dins el marc constitucional espanyol: reforma del poder judicial, circumscripció electoral pròpia i només institucions autonòmiques al nostre país (que incloguin les esportives, amb les seleccions catalanes dins el context internacional).
