Só encara estraca després del cap de setmana passat. Que he fet? He aprofitat del món “Països Catalans” on d’anys tenc bons amics i amigues. Pens a quants algueresos ni coneixen aqueixes dues paraules emprades alhora i normalment se limiten a visitar Catalunya, o millor directament Barcelona. Passegen a la Rambla i al “Barrio Gótico” ni al Barri Gòtic, mengen paella de baixa qualitat, diun dues paraules al camerer, que és sud-americà i no se comprenen. Tornen a l’Alguer contents del viatge, contens de la ciutat però manca el contacte humà i lingüístic. un món poc aprofitat.
En canvi, he tengut una gran fortuna, tantes oportunitats amb l’estudi de l’alguerès i l’estudi del català. Personalment crec que per comprendre bé la tipicitat de la nostra variant és fonamental l’estudi del català almanco fins al nivell B del CIC. I encara més important és tendre contactes amb catalanoparlants de diversos territoris. Molts algueresos són d’opinió contrària. Bé, la cosa me deixa sense paraules i trob poc intel·ligent viure tancats a dins dels bastions. Si pens als meus moments moguts als Països Catalans, me ve l’alegria, com per exemple recordant el fi de setmana passat.
Dissabte l’amiga Anna m’aguarda puntual i somrient a l’aeroport de Girona. Un viatge més amb el Citroën Saxo blanc que m’ha portat a trobades, concerts, festes tradicionals. La nostra destinació? Les Borges Blanques. Decidim de fer l’eix i mos fermem per prendre un cafè a Artés, a Calaf i a Cervera acompanyades d’un vent fred i una bona coca.
Però lo xutx de la jornada és la nit. Dormim a Les Borges Blanques per poder anar a beure una ratafia més a la famosa cafeteria Slàvia, com diu algú “un local de referència” on hi ha el concert del conjunt Badabadoc. Los duenyos, confirm, són assai gentils. En allà saludem Meritxell Gené i Heura Gaya, que havien fet un concert inolvidable per l’Òmnium Cultural de l’Alguer quan jo era segretària. Mentres parlem, tres músics (jo ne coneix dos personalment, Eric Herrera i Marc Serrats) comencen un repertori de cançons dels anys ’70 en català. “Bla bla bla bla … és el teu mot!” en versió més rock.
Diumenge, amb aquella cançó encara al cap, deixem Les Garrigues per la Conca de Barberà. Primera etapa, lo Monestir de Poblet, emocionant. La segona visita inesperadament tant interessant, és al Museu de la Vida Rural de la Fundació Carulla a l’Espluga de Francolí, on mos aguarda el director, l’amable Ramon Rosich.
Dilluns? Després de l’esmorzar amb l’amic Marc i un cafè amb Montserrat i Roger, comença un dia d’apuntaments! Visites a la Plataforma per la llengua i l’Ateneu Barcelonès amb el soci Ramon Felipó, investigador de cultura popular. Un salut al Centre Excursionista de Catalunya i per acabar “Món Agrari a les Terres de Parla Catalana” a l’Espai Bota del recinte de la Fabra i Coats a Sant Andreu (on manca la part algueresa, terra de bones campanyes) acompanyada d’altros dos vells amics, Maria i Pau. A la nit altros amics i mes xàtxares.
Una mica estressant? Segurament, però dos dies fantàstics i enriquidors. Res de filologia, accents tancats i oberts, solament valors condividits i sempre més bones amistats!
