Aquest article te l’escric a tu, a tu que fa tres hores que esperes a la cua d’urgències amb un còlic de ronyó; a tu que fa sis mesos que has sigut mare i que només et pots permetre que el teu fill estiga malalt els dimarts, perquè és l’únic dia a la setmana que hi ha pediatra al poble i a més a mes no tens vehicle. També m’adrece a tu, que fas tard a la feina molt sovint perquè les Rodalies no arriben mai a hora; i a tu també, que vius a un poble de sis-cents habitants i que, encara que tenstot el dret a tindre uns serveis públics de qualitat, t’has de conformar amb el transport a demanda, un servei que s’exhaurirà quan acabe el xec de deu mil euros que vos fa arribar la Conselleria per les mesures contra el despoblament. Què faràs quan et diguen que no hi ha més diners per portar-te de Penàguila a Alcoi per fer gestions administratives o per fer-te la mamografia que et toca cada any?
Aquesta mesura, com la de les Rodalies gratuïtes durant quatre mesos, sols és “Pan para hoy y hambre para mañana”. I la realitat és que no és que el Govern del Botànic no tinga iniciatives favorables -les té- però la realitat -no ens enganyem- és que el País Valencià no disposa prou diners per assumir les necessitats que tenim les valencianes i valencians, perquè li’ls espolien.
El model econòmic al nostre país és ineficient, creador de precarietat, paradigma de la temporalitat, destructor del medi ambient i, sobretot, és un model sense expectatives de futur. Això no se soluciona amb un tracte just. Un tracte just -eslògan del Botànic 2.0- vol dir tindre un amo.
I tu que fas les mateixes hores treballant que un veí de Madrid, tu que pagues el mateix IVA que una netejadora de Santander, com és que no tens les mateixes condicions de vida? Com és que, si la Constitución española diu que l’Estat espanyol ha de vetllar per l’establiment d’un equilibri econòmic, adequat i just entre les diverses parts del territori, cada any ens endeutem perquè necessitem més del que rebem, però sí que ho paguem? El País Valencià està per davall de la mitjana en renda per càpita, hauria de rebre diners de l’Estat però, en canvi, aquest deute, que es generava cada any, ha anat augmentat; fins fa dos anys, ens el cobraven amb interessos, al més pur estil capital financer, al més pur estil de la usura. Només cal afegir que la partida més alta dels pressupostos al País Valencià va dirigida a pagar el deute amb l’Estat espanyol.
Som un país empobrit, però no perquè no tinguem les capacitats de generar riquesa, som un país empobrit perquè ens han fet pobres i perquè ho continuen fent. Perquè ni tan sols el gobierno más progresista de la historia, ni el govern més valencianista del segle XXI, han sigut capaços de solucionar allò que vàrem perdre aquell 1707 en la Batalla d’Almansa, els nostres furs, la capacitat de gestionar tot allò que repercutia al poble valencià. Des de llavors hem sigut un país que ha ofrenat a Espanya, sense pràcticament poder de decisió.
La solució no són xecs temporals, la solució no és tapar-nos la boca durant uns mesos. La solució és un canvi estructural, és un model econòmic per als valencians i valencianes, un concert econòmic, una hisenda pròpia.
Ara que hem fet fora als dèspotes del PP, a l’emblema de la corrupció i a les inversions multimilionàries, per què no exigim uns serveis públics de qualitat?, per què no demanem els 15 hospitals com la fe que podríem pagar cada any amb els diners que enviem a l’Estat?, o les 2706 escoles i instituts que podríem executar? Açò no és qüestió de banderes, ni de colors polítics, açò ha de ser una reivindicació social i de país, una demanda de totes i tots.
