Parlar de paràlisi del govern de la Generalitat és un lloc comú de l’unionisme. El seu discurs tan reiteratiu i estereotipat fa que no tingui gaire sentit voler respondre’l de manera seriosa.
Més enllà de la brama estrictament partidista, socialment també hi ha un degoteig constant de queixes o laments sobre insuficiències diverses en les polítiques públiques. Els mateixos responsables governamentals participen sovint en l’expressió d’aquesta realitat.
L’autonomia catalana amb el setge al qual està sotmesa per part del Tribunal Constitucional i pel control del govern espanyol està en situació de regressió. Més enllà de les complexes qüestions polítiques, si ens centrem en la dimensió econòmica, veurem que tot son vuits i nous i cartes que no lliguen.
Manquen metges a l’atenció primària, manquen mossos d’esquadra, manquen bombers i cal renovar l’equipament dels parcs, l’atenció adient als menors no acompanyats requereix més recursos, cal més suport a la pagesia, cal gestionar millor els boscos, caldria disminuir les ràtios a les escoles i contractar més mestres, l’obra pública està sota mínims, el català està mancat del suport necessari…
Amb les informacions dels mitjans, cada mes podríem confegir una llista com aquesta o anar-la perllongant. Si hi afegim dèficits de caràcter més sectorials o sobre realitats poc ateses pels mitjans, la llista no té fi.
Que enguany la Generalitat funcioni amb una segona pròrroga pressupostaria, això és, amb el mateix pressupost que el 2017, és un cotilla addicional a les dificultat quotidianes. Però ja podem exigir una millor gestió, que sense resoldre o pal·liar el dèficit fiscal costa imaginar que hi hagi marge per fer alguna cosa diferent.
L’eficiència de totes les administracions té molt marge de millora, tot i que un abordatge difícil, però la Generalitat és una administració austera. Si més no en termes relatius i comparant-la amb l’administració general de l’estat o amb l’administració d’altres comunitats autònomes. Si en algun moment es podien haver comès excessos, amb la imposició des del 2010 d’una decidida política d’austeritat, les despeses supèrflues o el malbaratament és pràcticament inexistent.
Així, per exemple, ni grans despeses en cotxes oficials, d’ús força restringit, control de les despeses de representació, límits estrictes en la contractació de personal eventual i en el nombre d’alts càrrecs… El conjunt de les despeses que la demagògia fàcil s’afanya a denunciar i magnificar és un molt magre percentatge del pressupost. Difícil, doncs, pensar per on retallar.
Si la millora ha de venir pels ingressos, el panorama no millora. La fiscalitat catalana ja és força alta i tampoc es disposa d’autonomia per modificar gran cosa. Totes les mesures en aquest sentit han estat impugnades i suspeses temporalment o definitiva.
Els ciutadans tenim tot el dret de reivindicar serveis i polítiques eficients, però també hem de saber què demanem i a qui ho demanem. Potser s’ha diagnosticat de paràlisi quan el que el malalt pateix és una aguda i greu asfíxia.
