amorismes

Tots els camins duen a Roma. L’amor només es troba al final del laberint.

Demà, demà, demà. Imbècil. Potser t’agafa un infart abans d’acabar la pàgina.

Agafa’m el peu i marxem. Corrents no, volant, com sempre.

Quan estimis, obre l’ànima i tanca els ulls. La realitat és sempre pitjor que el núvol.

Desplega totes les teves armes: l’amor és una guerra que no sempre es guanya.

L’arc de Sant Martí té molts colors, però sempre està trist.

Amor té dues síl·labes. Per què dura més que un mot sobre esdrúixol?

Diuen que el francès és un idioma que enamora, però Je ne t’aime plus és francès i et deixa igual de fet merda.

No m’importes, no m’importes, no m’importes. Però la cua em delata perquè es mou quan et veig.

Avui estàs lleig, però no hi ha ningú a la sala que sigui més guapo que tu.

Com que no m’estimes? Però si mira… soc maca!

Com que no m’estimes? Però tu què tens, una pedra?

Cremaria les teves fotos, però no em puc cremar el cervell.

Tu no ets ningú per obligar-me a estar sola, et dic, entre plors.

Jo no soc ningú per obligar-te a estar amb mi, em dic, entre cops.

-Me’n vaig, no tornaré. -D’acord, doncs, fins demà.

Conjugar tornar al futur no és res més que una immensa paradoxa.

I sempre és l’adverbi mentider per excel·lència.

El 80% de les cançons són d’amor. El 99% diuen mentides.

-Qui és ella? -em pregunto, després de desitjar que l’atropellin.

A partir d’avui no existeixes. Hola, bon dia, com estàs?

Jo soc la bèstia i tu ets el guapo. No calia que el final també canviés.

No veig per què no puc ser la princesa del conte. Disney, per què ens enganyes?

-Perdona, et puc portar al llit? -Ara no em va bé, tinc una mica de pressa.

-Perdona, et puc donar amor? -Benvingut a la meva vida!

L’amor no es posa en el rosa. El rosa es posa en l’amor.

Enganya’m, fes-me el salt, fes-t’ho amb la noia del mirall.

Avui vaig amb tanga, m’abraces més fort?

Corre! L’amor de la teva vida potser viatja en aquell tren.

Vaig entrar en un sex-shop i vaig dir: on és la resta?

-Tinc sort d’haver-te trobat, li diu. Però no diu si bona o mala.

Totes les llàgrimes tenen el mateix gust?

Tot el que dibuixis en un vidre entelat desapareixerà amb l’escalfor, recorda-ho quan vulguis escriure-hi els teus somnis.

Senyor doctor, doni’m alguna cosa més forta, que aquests petons no em calmen.

A quin CAP s’ha d’anar quan se’t trenca el condó del cor?

La flor, l’abella… L’atracció natural ja busca les coses dolces.

Cupido es va disparar una fletxa i es va tornar boig.

Vigila com t’ho diuen: estimar, a vegades, és timar.

El cor és un múscul, però també te’l pots trencar.

I cada abraçada que reps és una firma al guix que l’envolta.

Si tu saltes, jo salto, va dir. Li va saltar a sobre i la va matar.

Tot el que puja, baixa. L’autoestima també.

Vull el full de reclamacions. Enlloc deia res de data de caducitat.

Abraça’m i fes-me un petó. Després, si vols, marxa.

Em tornes la meva meitat, si us plau?

-No, mama, no puc anar a comprar el pa. Estic esperant que l’amor de la meva vida truqui a la porta.

Si plores perquè no pots veure el sol, les llàgrimes et faran córrer el rímel.

Agafa un paper i escriu: “T’estimo”. No saps mai què et pots trobar.

L’única raó per viure sense tu és que jo sóc el tu d’algú que encara m’espera.

Hi ha molts peixos al mar, li van dir, al de la peixera.

Embolica els bons records amb paper de regal car.

A quin contenidor es llencen els que fan mal?

Sé que la samarreta no t’agrada, per això me l’he posat.

No sé quines calces duc, ni m’importa.

Soltera? No, lliure. Com el vent i com el mar.

Cloc-cloc. Cloc-cloc. Observeu-me, mortals, sóc aquí.

Pum-pum. Pum-pum. Ho sents? No hi ets, i el cor encara em batega.

Es busca mitja taronja. O mig pastís de xocolata, millor.

Estripa la llista del súper: ara et calen nous ingredients.

T’ha quedat algun desig? Torna a encendre les espelmes.

Salta! Tard o d’hora trobaràs algú en un matalàs.

Ja que no puc menjar-te a petons, crec que sortiré a menjar-me el món.

-Surt al carrer i comença de nou. -Espera. Tens Ironfix? Em sembla que aquest cop em folraré el cor.

 

(Publicat per primera vegada el 2009 a relatsencatalà)

Anna Amat
Traductora literària que no exerceix però exercirà. Escric des dels budells tot de coses petites que es faran grans. Des del cervell emocional sense passar pel que raona. La vida es viu i s'explica: la lletra és llum. I un projecte de novel·la, una capsa d'aquarel·les. Contra els demèntors, patronus.

Deixa un comentari

Introduïu el vostre comentari
Introduïu aquí el vostre nom

Article anteriorParàlisi o asfíxia econòmica
Article següentEspanya, SA