Darrerament he llegit una teoria que està molt present entre els diferents gurus de l’economia mundial.
Partint del fet evident que les democràcies actuals no són més que dictadures disfressades, on l’autèntic oligarca que decideix el destí dels països és el poder econòmic, està començant a renéixer una teoria segons la qual els estats del futur seguiran el model de les grans empreses. Així doncs, desapareixerien els càrrecs i els partits polítics i el seu lloc l’ocuparien els directors fenerals, el Consell Executiu i els responsables de la gestió dels diferents departaments. L’objectiu final seria una societat empresarial mundial. Però per tal de fer-nos més entenedors, començarem fent un símil de com es podria estructurar una cosa similar amb una democràcia fluixa, fluixeta, com ara l’espanyola.
Per començar, hi hauria d’haver primer de tot un director general, el Big Boss de tot l’assumpte. Un expert de veritat en economia que tingués autèntica capacitat i poder de decisió. Res a veure amb les actuals estructures polítiques on els presidents són autèntics homes de palla que, tal com s’ha demostrat a bastament, ni tenen capacitat ni poder real per decidir. Aquest director general, evidentment, tindria un càrrec de duració limitada, per exemple 4 anys, i estaria desvinculat de qualsevol partit polític. De fet, aquesta nova estructura que es planteja a la llarga eliminaria els partits polítics, ja que l’únic objectiu seria el rendiment econòmic.
Per sota del director general tindríem el Consell Executiu, format també per experts economistes desvinculats de tendències polítiques i representants dels diferents departaments o territoris. L’elecció del director general la faria precisament aquest Consell Executiu, els membres del qual serien elegits pels ciutadans. De fet, aquestes serien les úniques eleccions oficials: escollir càrrecs empresarials, no partits ni polítics professionals.
Llavors, si ens centrem en el cas d’Espanya, hi hauria els diferents departaments empresarials amb les seves especialitats. Posats a imaginar, i sense voler ofendre ningú, és podria fer el següents repartiment: Galícia, departament de pesca. Astúries i Cantàbria, mineria i indústria primària. Euskadi, indústria pesada. Catalunya, indústria manufacturera. València i Múrcia, turisme i agricultura, etc. La capital de l’Estat seria virtual, ja que l’administració de cada territori, la justícia, els serveis socials, la hisenda o la seguretat, dependrien de cada lloc. Aquesta primera part de la teoria és variable i té moltes possibilitats diferents, però el realment important que plantegen els grans cervells de l’economia mundial, és la segona part d’aquesta idea: el rendiment.
De la mateixa manera que les empreses, cada un d’aquests departaments o territoris hauria de tancar el seu exercici econòmic cada any i justificar el compliment, o no, dels objectius de rendiment marcats al principi de cada anualitat pel Consell Executiu. Aquí és on ve el problema, perquè en el cas de dèficit fiscal o pressupostari d’algun d’aquests departaments… qui es faria càrrec del deute? En el cas d’Espanya, i per explicar-ho de forma senzilla, en l’actualitat, cada territori aporta a l’Estat central el que li correspon segons les lleis vigents, i aquests mateix estat fa el repartiment posterior per a cada departament segons les corresponents disposicions reglamentàries, o com se’ls vulgui dir. Partint d’aquesta realitat, quants territoris / departaments / autonomies són autosuficients en l’actualitat? Tres? Quatre? Mitja dotzena, potser? I la resta?
En el cas d’aquesta nova teoria que podríem denominar Espanya, SA, els departaments o territoris més autosuficients deixarien els diners als que no complissin els seus objectius i per tant no poguessin cobrir les seves necessitats per si mateixos. Aquesta gestió, però, es faria en concepte de “préstec” i sempre que aquest deutors aportessin un model de “negoci” que fos viable i sostenible en un futur més o menys immediat, als ulls del Consell Executiu. És a dir: uns prestarien diners als altres sempre que tinguessin garanties de que el deute els seria retornat. Els interessos de l’operació ja són figues que no caben en aquest paner.
Aquest grans pensadors dels calés diuen que d’aquesta manera s’assolirien tres objectius fonamentals:
1- Els departaments deutors estarien obligats a cercar solucions pròpies per tornar el deute. És a dir: estarien obligats a espavilar-se.
2- Es reduirien de manera notable les estructures d’estat actuals, amb milers de càrrecs polítics, a milers de llocs, amb milions de sous.
3- L’impuls econòmic milloraria la societat, ja que es dona per descomptat que al darrere hi hauria un just repartiment de la riquesa.
Abans que alguns de vosaltres em comenceu a maleir els ossos, us recordo de nou una cosa: jo no soc economista i em limito a plantejar opinions i idees que he llegit en publicacions, en teoria, especialistes en el tema. De totes maneres, si no estic equivocat, de forma més o menys dissimulada el món ja camina cap a una cosa com aquesta i no crec que encara existeixi algun idealista que pensi que el poder econòmic no és qui decideix el destí de la humanitat.
En qualsevol cas, espero que quan això arribi (que arribarà) jo ja estigui, com diu el Serrat, donant-li verde a los pinos y amarillo a la genista.
