Bernat Català i Rams (Molins de Rei, 1993) és pianista i compositor. Als cinc anys va iniciar els estudis musicals a l’escola de música de Molins i no va parar d’insistir fins que els seus pares van comprar-li un piano. Una vocació precoç i abassegadora. Va cursar el grau professional al Conservatori Municipal de Barcelona, i el 2015 va obtenir el grau superior de piano a l’ESMUC. Ha estat guardonat amb diversos premis a Catalunya, Suïssa i Itàlia. La seva formació va continuar a la Royal Academy of Music de Londres, on el 2016 va assolir el Màster en Interpretació de Piano. El 2020 va obtenir el de Pedagogia Musical a la Haute École de Musique de Ginebra, on viu actualment. És professor al Cercle Lémanique d’Études Musicales i membre del Caravaggio Piano Quartet. Ha compost diverses obres per a piano sol i peces de música de cambra. Les seves interpretacions, tècnicament reeixides i immersives, són exquisides, amb ànima.
—Amb 17 anys vas rebre el Premi d’Honor de piano del Conservatori Municipal de Barcelona, i l’any següent el 1er Premi al Concurs Isaac Albéniz de Girona. A casa teva no hi havia tradició musical. Cal una afecció innata per ser bon músic, o és suficient amb milers d’hores d’estudi i de pràctica?
—En el món de les arts i de la música es dona un fet misteriós: el talent pot despuntar en situacions i ambients del tot insòlits. Però perquè el talent es pugui desenvolupar s’ha de nodrir i fomentar a partir d’una edat precoç. Jo vaig tenir la sort que els meus pares, sense tenir una especial afició per la música, van adonar-se’n i em van donar tot el suport. No conec la recepta per esdevenir un bon músic, però us puc assegurar que el talent innat ha d’anar acompanyat d’interminables hores d’estudi i pràctica i d’un ambient propici.
—I per ser un bon intèrpret, què cal?
—Tots els grans intèrprets de la història de la música tenen alguna cosa a expressar a través del seu art, i a la vegada, una visió original de les obres musicals que interpreten. Malauradament tampoc conec la fórmula infal·lible per ser un bon intèrpret. Hi ha molts factors en joc, de vegades aliens a la pràctica musical, però diria que la cosa més important és trobar la teva pròpia veu, el teu estil; i sempre, respectar les idees i la voluntat dels compositors, siguin morts o vius.
—Això vol dir que per poder interpretar una composició de la millor manera possible, a més d’estudiar aquella obra concreta, has de conèixer tota la vida i l’obra del compositor.
—Per a oferir una bona versió d’una obra l’intèrpret s’ha d’interessar per tot allò que hi ha més enllà de les notes escrites a la partitura. Hi ha la història de la seva creació, el context original i la situació personal del compositor en aquell moment. Per tocar bé una peça s’ha de conèixer el seu origen i context, i també cal saber llegir entre línies.
—Has ofert concerts al Palau de la Música, a Torroella de Montgrí, a Madrid, i per mitja Europa. A l’escenari esteu sols el piano i tu amb el silenci expectant del públic. És un moment crucial de la interpretació?
—Sí. Abans de començar a tocar sempre espero uns segons. Respiro i penso en el tempo de la peça. Suposo que aquests segons de silenci i inactivitat creen una certa tensió en el públic; tensió que s’allibera en sonar la primera nota. Per a mi és un moment important i necessari.
—En soc testimoni. I ara et demano: Classicisme, Romanticisme, Expressionisme atonal… o millor diguem simplement Música?
—Tots els estils i èpoques musicals han tingut un paper molt important en l’evolució de la música. La música contemporània no es pot entendre sense comprendre les etapes anteriors. Com a músic professional trobo molt enriquidor poder tocar peces de totes les èpoques i, a més, tinc la sort de tocar el piano, un instrument amb el qual es poden interpretar obres des del Renaixement fins a l’actualitat.
—Doncs passem a la secció específica de Parells i senars. T’agrairíem que ens confiessis un parell de cançons que han marcat algun moment de la teva vida.
—No soc gaire d’escoltar cançons. Quan viatgem en cotxe entre Barcelona i Suïssa sintonitzem l’emissora francesa de música clàssica i ens deixem sorprendre.
—Però t’has de definir. Quan dic cançons vull dir peces musicals. Alguna hi haurà que t’hagi tocat de manera especial durant la teva vida. La música ja ho té, això, oi?
—Doncs mira, quan era petit somiava en tocar el segon Scherzo de Chopin, i en començar al conservatori vaig demanar a la meva professora d’aprendre’l.
—Déu-n’hi-do! És un peça de difícil interpretació: transicions d’arpegis fortissimo a pianissimo, de tensió forta a tranquils, canvis de tonalitat…
—Als 15 anys vaig aconseguir tocar una versió decent. Cada vegada que el preparo de nou per un recital és com si el redescobrís. També tinc una particular afecció per les cançons tradicionals i nadales angleses. Cada any per Nadal en preparo un repertori. Us recomano una de les que he escollit per aquest any: O Little Town of Bethlehem.
—Suggereix-nos una exposició o un museu que hauríem de visitar si encara no ho hem fet.
—Recomano visitar l’interior de Kenwood House. Quan vivia a Londres anava molt sovint a passejar per Hampstead Heath i feia una parada a aquesta mansió per prendre un te acompanyat d’un scone. L’estiu passat vaig tornar a Kenwood House per visitar-ne l’interior. Obres de Vermeer, Rembrandt, Hals o Gainsborough recobreixen les parents de la casa. I també s’hi poden trobar instruments d’època i una gran col·lecció de retrats.
—Amb els quatre pintors que has dit ja friso per visitar la casa. Seguim. Un parell de pel·lícules que ens recomanes de veure.
—La llista de Schindler, per si voleu plorar, i Las locas aventuras de Rabbi Jacob de Louis de Funès per si voleu riure!
—De ben segur que t’has enamorat d’alguna ciutat o contrada del món que ens aconsellaries que no deixéssim de conèixer si mai tenim l’oportunitat.
—Roma és una ciutat que sempre m’ha captivat. És un indret on es fusionen la història, l’art, la religió, el misticisme i la vida quotidiana. És una ciutat que, en mig del caos, t’enlluerna amb una bellesa captivant i reveladora. Tinc la sort d’anar-hi sovint, i cada vegada m’emporto una petita part de la ciutat al cor.
—Roma no és eterna però té gairebé 3.000 anys: fins el recó més insospitat et parla de la història i els orígens d’Occident. I ara t’agrairíem que ens diguessis un parell d’obres d’art que t’han colpit especialment.
—La sonata en si menor de Liszt és sens dubte una de les obres musicals que m’ha influenciat més. Les referències literàries al Faust de Goethe i la seva bellesa i virtuosisme sempre m’han atret. També podria afegir les estances de Rafael als Museus Vaticans, i tots els seus frescos.
—Seguint amb aquestes confidències personals, assenyala una de les injustícies que es cometen en el món que hauríem d’aturar sense perdre ni minut més.
—Doncs és una injustícia el fet que no tots els nens tinguin les mateixes oportunitats d’accés a la cultura i, en especial, a la música. Crec que l’educació musical de qualitat hauria de ser accessible a tots els infants que ho desitgin.
—I ara podries esmentar dues novel·les o relats de ficció que hagis gaudit i que t’han i et fan companyia.
—A la botiga de souvenirs de la Kenwood House, vaig comprar un llibre que es titula The Heath, que relata la relació de l’autor, Hunter Davies, amb el Hampstead Heath. Llegir-lo m’ha transportat als anys que vaig viure a Londres i que anava a passejar per aquest parc. I Les Fleurs du Mal de Baudelaire, que és potser l’únic recull de poesia que he rellegit i que m’acompanya sovint en viatges.
—Revela’ns un dels teus moments estel·lars, brillants, de la humanitat.
—Musicalment parlant, la creació de El clavecí ben temprat per Bach va ser una gran revolució pel que fa a l’afinació temperada.
—I en què consisteix aquesta composició de Bach?
—Són dos llibres que contenen 24 preludis i fugues cadascun. Cada preludi i fuga està escrit en una tonalitat diferent i estan ordenats segons l’escala cromàtica. Abans del Barroc s’utilitzava un sistema d’afinació amb la transposició molt limitada i amb poques tonalitats factibles. En aquesta composició Bach utilitza el model d’afinació temperada: divideix l’octava en 12 intervals idèntics, i això possibilita les enharmonies i permet canviar de tonalitat —modular—sense haver d’afinar el teclat. No és per casualitat que Bach és conegut com el pare de la música!
—No conec les entranyes de la música i t’agraeixo aquesta explicació, tot i que ara t’hauria de preguntar que són les enharmonies. Però hem d’acabar. Ens agradaria que ens proposessis un parell de personatges dels quals hauríem de conèixer de la seva biografia.
—Sempre he admirat Franz Liszt, no sols com a pianista, sinó també com a figura. M’agradaria compartir una pausa-cafè de cinc minuts per a conèixer-lo en persona. Malauradament fa més de 130 anys que és mort. L’altre personatge que us proposo és el compositor Robert Schumann, que va viure sempre en la fina línia que separa la genialitat de la bogeria.
—Dos paradigmes del Romanticisme, tant des de la vessant musical com de l’existencial. Moltes gràcies.
