El passat 9 de novembre, el President Puigdemont va fer públic l’acord entre Junts per Catalunya i el PSOE per a la investidura del president del govern espanyol. L’acord, gestat al llarg de setmanes de negociacions i amb les dificultats que imposa l’exili, parteix d’una premissa bàsica i incontestable: el desacord constatat entre les dues formacions polítiques, així com els països i projectes nacionals als quals representen.
El que defineix l’acord entre Junts per Catalunya i el PSOE és establir una negociació real i efectiva, amb mecanismes de verificació internacionals i imparcials, per a la resolució del conflicte nacional, històric i polític entre Catalunya i l’estat espanyol.
Una negociació constant i contínua que no només implica la votació per a la investidura del president del govern espanyol, sinó totes les votacions que s’han de portar a terme al llarg d’una legislatura, en les quals Junts per Catalunya defensarà les peticions i exigències que emanin del Parlament de Catalunya, com a condició indispensable per atorgar els seus decisius vots.
Per tant, l’acord de Junts per Catalunya amb el PSOE no és simplement un acord per a la investidura, sinó que té l’ambició de ser un acord que ha de saber aprofitar les circumstàncies polítiques i històriques per a establir, com hem dit, una negociació real entre Catalunya i Espanya, de tu a tu, com a dos subjectes polítics i històrics sobirans.
Per tant, aquest Acord de Brussel·les és un acord inicial. I en aquest punt convé remarcar quines eren les premisses bàsiques amb les que Junts va presentar-se a les eleccions el passat juliol:
Nosaltres no som aquí per reclamar competències. No hi som per demanar un tracte més just de Madrid. No hi som per demanar que des de Madrid ens governin millor. Negociem perquè Madrid deixi de governar-nos en contra de la nostra voluntat.
Per això el govern legítim va fer l’1 d’octubre i ha mantingut la posició. Per això el nostre Govern va superar anys de presó i l’exili ha resistit. Per això el President Puigdemont va demanar suport a l’Acord de Brussel·les. Perquè a nosaltres ens mou únicament la llibertat de Catalunya i aquest Acord de Brussel·les no ens hi allunya pas, ans al contrari.
Junts i el President Puigdemont han demostrat durant aquests mesos una conducta exemplar, amb una discreció i unitat que resulten un fet singular en el panorama polític actual. Amb aquest acord, Junts es converteix en el partit polític, liderat pel President, que posa mirada llarga i ambició d’estat i aconsegueix que, ja d’entrada i damunt del paper, el PSOE accepti les declaracions i condicions bàsiques que ens han de fer possible avançar.
Un altre fet important d’aquest Acord és tornar a trobar la unitat entre els partits independentistes. Perquè la unitat, si no hi ha la voluntat sincera de buscar-la, per part de tots els actors polítics, s’imposa per la via dels fets. I serem capaços d’imposar-la si tenim un lideratge fort i la capacitat d’arrossegar la resta de partits en posicions més ambicioses, obrint camins que ens han de permetre del punt mort en què es troba la política catalana, per imposició, per culpa de la repressió espanyola i per demèrit propi. Per tant, l’Acord de Brussel·les, en si mateix, ha de ser, també, un reflex d’això mateix.
I un fet que constata, de nou, que és un bon Acord és que no ha deixat indiferent a ningú. Amb aquest acord s’ha aconseguit és que els dos partits de l’Estat espanyol, s’enfrontin entre si, i ho facin per Catalunya. Els partits espanyols es barallen a Madrid per Catalunya, mentre els dos països negociaran a Europa per Catalunya.
Per tot això, com va dir el president Puigdemont el dijous dia 9: aquest acord serà bo si som capaços de fer-lo bo, de treure’n profit, de saber aprofitar l’oportunitat històrica que ens hem guanyat. No és garantia d’èxit. Ningú ens regalarà res. I si algú es creu que Espanya ens ho posarà fàcil, que tingui present els últims cinc anys. Nosaltres no hem vingut a salvar Espanya. Nosaltres hi som per Catalunya i sabem contra qui estem negociant.
Iniciem una nova etapa. Plena de dificultats i incerteses. Però iniciem una etapa en què recuperem la més preuada de totes les llibertats: tenir la capacitat i el poder de decidir nosaltres i només nosaltres el nostre propi destí. I és aquí, on els catalans ens sabem fer forts, quan treballem per aconseguir allò que nosaltres mateixos ens hem de guanyar i, si depèn de nosaltres, hi guanyarem molt i ho guanyarem tot.
*Article de: Ariadna Urroz i Narcís Junquera Cros
