Carles Martín i Closas (Barcelona, 1961) és geòleg i paleontòleg. De mare biòloga i pare bioquímic, no és d’estranyar que se li desvetllés la vena científica. Després del batxillerat a l’Escola Suïssa, el 1979 va matricular-se a la Facultat de Geologia de la Universitat de Barcelona. La Paleontologia estudia la vida del passat a partir del registre fòssil que ha deixat. Des dels seus inicis, i més enllà dels dinosaures, a la Terra n’hi ha hagut molta, de vida. El Carles es va decantar per la d’unes algues avantpassades de les plantes terrestres, els caròfits, i quan el 1984 acabà la llicenciatura, va obtenir una beca i va marxar a estudiar-les a l’Institut de Ciències de l’Evolució de Montpeller. S’hi va estar dos anys. El 1990 es va doctorar amb una tesi sobre la vida d’aquestes algues durant el Cretaci inferior -fa 130 milions d’anys-, i tot seguit va guanyar la plaça de professor titular. La seva investigació paleobotànica s’ha centrat en les plantes aquàtiques i d’aiguamolls.
—Conèixer la història de la vida ens ajuda entendre com funciona la natura i a estimar-la. Però deixa’m burxar-te amb un plantejament economicista: què en traiem de saber la quantitat de clorofil·la que tenien les algues del Carbonífer o del Juràssic?
—Conèixer el passat permet comprendre el present i predir el futur, i això ens aporta seguretat i criteri. L’evolució de les plantes ha condicionat totalment la vida al nostre planeta. Pensem que l’oxigen que respirem té un origen biològic. Estem parlant de fa 2.500 milions d’anys quan unes algues minúscules van començar a oxigenar els oceans amb la seva fotosíntesi. I després van oxigenar l’atmosfera, però fins que no hi va haver prou cobertora vegetal sobre els continents, els animals terrestres no es van poder desenvolupar. Per cert, l’origen del petroli que utilitzem en forma de plàstic o de gasolina són les algues; prové dels lípids que van sintetitzar unes algues planctòniques fa milions d’anys,…
—Els lípids són greixos, oi? El petroli, doncs, prové d’uns greixos que produïen unes algues unicel·lulars que vivien en el plàncton marí?
—Això mateix. El sintetitzaven i l’emmagatzemaven al seu citoplasma per surar prop de la superfície del oceans, en el plàncton. Ara es parla molt de l’escalfament global i del carbó , el petroli o el metà; tots aquests materials tenen a veure amb les algues i les plantes del passat geològic! Necessites més raons per estudiar-les?
—No cal, he quedat convençut. Continuem amb la Paleontologia. Els fòssils que trobem a les roques serveixen per datar el moment de la seva formació i, per tant, la dels estrats on són localitzats. Però no tots els fòssils deuen ser determinants. Si poguessis aclarir-nos-ho.
—Per a que un grup fòssil sigui útil per datar necessita complir tres condicions: tenir una evolució prou ràpida perquè cada canvi morfològic que pateix aquell grup permeti caracteritzar un interval de temps geològic; en segon lloc ser abundants per poder trobar-los fàcilment i, finalment, que es trobin en moltes parts del planeta, per poder-ne comparar les seves edats. El grup de plantes fòssils que estudio, els caròfits, compleix aquests requisits. La datació que proporcionen els fòssils és fonamental en la recerca de recursos minerals, hídrics o energètics.
—Imparteixes classes, ets autor de 160 articles científics i un llibre, i has dirigit sis tesis doctorals. Investigació i docència. Són aquestes les passions d’un professor universitari?
—En el meu cas ho han estat, i estic convençut que són els dos grans motors de la universitat. La docència obliga al professorat a estar al dia en disciplines molt transversals que li proporcionen una visió més àmplia del tema concret que està investigant. I al seu torn, la recerca permet que les classes siguin més vivencials, perquè el professor aporta el que ha descobert de primera mà. A més, els estudiants universitaris són exigents i això incentiva el professorat a superar les mancances que pugui tenir.
—Deu haver actituds i exigències diferents entre els millennials de fa uns anys i els nadius digitals actuals.
—La societat canvia constantment. L’alumnat de 10 anys enrere no té res a veure amb l’actual ni en la seva actitud a classe, ni en la relació amb la resta de companys i companyes, ni en les seves prioritats o interessos. Això fa que la docència sigui un repte engrescador.
—Passem al qüestionari de Parells i senars. Si et demanéssim alguna pel·lícula per anar a veure al cinema o per recuperar d’una filmoteca, quines dues ens suggeriries?
—M’agrada la ciència ficció quan es basa en criteris veritablement científics, i trobo que 2001, una odissea de l’espai de Stanley Kubrick és insuperable en aquest sentit, una magnífica divulgació del coneixement de l’univers que es tenia als anys 60. És espectacular com interpreta la relativitat de l’espai-temps en un forat negre! I l’altre que citaria és el relat d’una amistat real entre dos homes de mons aparentment oposats que fa Kurosawa a Dersu Uzala. Una lliçó de com la força immensa del respecte mutu i l’amistat és capaç de superar totes les barreres.
—Esmenta’ns un dels teus moments brillants de la humanitat.
—Dons trio la creació de l’Organització de Nacions Unides, com a moment en què els estats, per primera vegada, prenen consciència que la humanitat ha de resoldre els seus problemes de manera conjunta i civilitzada.
—La Lliga de les Nacions, un dels Catorze Punts de president Wilson i el precedent de la ONU, va ser creada el 1919. Continuem. Quines dues obres d’art t’han commogut especialment?
—Sempre m’ha resultat suggeridor El pensador de Rodin, la captació d’un instant de dubte que ha de donar pas a una resolució, la base del pensament científic. En pintura destacaré Marià Fortuny, per la seva precisió documentalista i per l’ús que fa dels colors vius combinats amb llums i ombres. Els seus retrats son d’una gran bellesa.
—De ben segur que ens pots recomanar un lloc o un racó del món que paga la pena de conèixer.
—El bosc de llorers o laurisilva del Parc Nacional de Garajonay, a la illa canària de La Gomera. És un bosc de fades que possiblement s’assembla als que hi havia a Catalunya fa uns 35 milions d’anys. Transmet una sensació de pau i d’atemporalitat, o vida eterna, on entens perquè el llorer era considerat l’arbre de la glòria dels déus en l’antic món grecoromà.
—Alguna vegada he vist un llorer arbre, però em costa imaginar un bosc sencer! Anem endavant. Podries citar-nos dos llibres, només dos títols, que et sembli que hauríem de llegir si encara no ho hem fet?
—El Homo Deus de Yuval Noah Harari sobre el rumb actual de la humanitat, em va fer reflexionar molt. Dins el gènere de ficció, m’agrada molt la ironia fina que traspuen les novel·les de Pep Coll dedicades a la història i la societat del Pirineu. A L’any que va caure la roca s’ironitza sobre com pot arribar a condicionar les nostres vides —fins i tot quan comences de zero— el pes de les motxilles familiars i socials que tots portem a sobre.
—I ara, revela’ns si us plau una de les injustícies que es perpetren en el món que caldria erradicar com més aviat.
—La desigualtat nord-sud, causa de tantes guerres, pobresa i mort a tots els continents, però especialment en la Mediterrània. Els països del primer món no podem tancar-nos més en la nostra bombolla de riquesa creada a costa de la pobresa de la resta del món.
—Seguint amb aquestes confidències personals, t’agrairíem que ens confiessis dues cançons o peces musicals que t’han acompanyat sovint.
—Una de les meves peces favorites és l’Stabat Mater de Pergolesi, sobretot si és cantat per un contratenor; pura poesia.
—Sí, transmet una pena punyent amb delicadesa sublim i et manté en suspens fins més enllà de la darrera nota.
—I, a part de la clàssica, també m’acompanya molt la música popular; i trobo que la música de cobla transmet la lluminositat i l’optimisme mesurat del Mediterrani. Triaré, en honor a la terra dels meus avantpassats, la sardana el Bell Penedès.
—I un museu o exposició que has visitat i que ens recomanes anar a veure?
—Aquest estiu vaig visitar el renovat museu d’art contemporani de Ceret, a la Catalunya Nord, i em va sorprendre. Té una barreja deliciosa d’art local i universal perquè molts dels grans pintors europeus van passar per Ceret i hi van deixar la seva empremta.
—I, per acabar, ens agradaria que esmentessis un parell de personatges la vida dels quals és suggeridora, vull dir, que no només eren o són persones per admirar.
—No soc una persona d’ídols, tothom té els seus clarobscurs. Per això esmentaré dos científics que van aportar coneixement i valors humans alhora.
—En el teu cas és del tot natural que sigui així.
—Un és Darwin, de qui admiro la seva gran intuïció científica, la seva resiliència contra els embats dels seus col·legues més conservadors, i l’audàcia per embarcar-se en un viatge perillós i incert. I l’altra és Klara Rásky, la primera dona que va estudiar caròfits fòssils. Durant la segona guerra mundial, sota les bombes que queien a Budapest, va escriure un treball de recerca pioner, superant totes les traves per comunicar-se amb d’altres científics de tots dos bàndols. En aquells anys d’ocupació nazi d’Hongria va ser una convençuda partisana comunista. Anys més tard, en veure com els soviètics aplicaven l’ideal comunista, va renunciar-hi públicament, exposant-se a la repressió. Era una dona valenta i lliurepensadora.
—Una vida apassionant, la d’aquesta científica. Moltes gràcies.
