Pere Navalles i Villar (Barcelona, 1963), desprèn bonhomia i serenitat. És publicitari i fou l’artífex del disseny de la primera versió digital d’aquest diari. Va estudiar arts i indústries gràfiques als salesians de Sarrià, i després es va llicenciar en Comunicació i Relacions Públiques a la Universitat Autònoma. Va fundar la seva pròpia agència amb la tinta del seu títol acadèmic encara fresca, i des d’aleshores ha treballat dirigint campanyes publicitàries per un centenar llarg d’empreses. Posseeix la constància impertorbable d’un dièsel i és una persona socialment i políticament inquieta, la qual cosa l’ha dut a implicar-se en diverses associacions i patronats. Es va doctorar en comunicació audiovisual i publicitat a la Facultat de Ciències de la Comunicació de la UAB, on és professor associat. Investiga les pautes de comportament dels consumidors i el 2015 va crear el Màster de Neuromàrqueting. No es cansa de complaure’s davant la bellesa i, amb els anys, ha reunit un bon nombre de peces d’art. Una obra d’art, afirma, és un instant fixat de bellesa.
—Qui té més nas? és el títol d’una conferència que vas impartir a la Universitat Catalana d’Estiu del 2011. Després l’has repetida més d’una vegada en diversos fòrums.
—Un doble joc. Diem tenir un bon nas quan es tenen bones intuïcions; ens referim als nassos que hom té quan és valent, i també diem que una cosa és de nassos quan és admirable. Fins i tot a l’expressar eufemísticament quins nassos! ens referim a un penques. Aquest apèndix del rostre ens ha fascinat sempre. Si el nas de Cleòpatra hagués estat més curt, hagués canviat el nostre món, digué Pascal.
—Queda clar que una nàpia no és qualsevol futilesa.
—Al seu intern el nas té un sistema de comunicació mitjançant l’aroma. El títol de la conferència era un repte per qui volgués posar a prova la qualitat del seu olfacte. De llavors ençà s’han succeït exposicions on els assistents han pogut experimentar amb l’olor dels productes de la seva infància, d’espais determinats, del mar o de la muntanya, etc. I també amb els altres sentits.
—La teva recreca es centra en l’estudi de la conducta del consumidor i de les seves motivacions de compra mitjançant la ressonància magnètica cerebral, el seguiment dels ulls,… Es tracta d’arribar a comprendre els processos psíquics d’una presa de decisió. D’acord, però aquestes tècniques provoquen una certa prevenció. No deu ser la primera vegada que t’ho sents a dir.
—Si un material pot definir el nostre temps, aquest és el vidre. Som transparents i ja per sempre més. Cal saber quan trigarà la societat en acceptar que ja no hi ha coses amagades, tot és ben visible. Aquesta és la dinàmica actual. L’onada és imparable. Enfrontar-s´hi, a més de reaccionari, resulta impossible.
—Una acció publicitària comporta sempre un director creatiu. El missatge i la imatge d’una campanya, ¿es creen o es troben? Potser és massa agosarat sostenir que la publicitat és un art, més que una tècnica o una ciència?
—L’art és la bellesa per si mateixa, no es deu a cap altra obligació. La publicitat té com a finalitat la venda i utilitza per aquest fi la bellesa, les emocions que desperta o la capacitat de sorpresa. Avui en dia tothom té la faceta de publicitari molt desenvolupada. Els joves han après a vendre’s, a persuadir per sobre d’imposar-se. Cal dir, però, que molt del que avui contemplem com a art, en el seu dia fou propaganda per exaltar la figura d’un emperador o agrair l’acció d’un mecenes.
—Doncs sí, però la publicitat avui dia cerca tocar l’emoció molt directament i escurar-te la butxaca.
—Això és el que pretenen els jingles dels anuncis, imprimir-se en la memòria de qui els escolta. Yo soy aquel negrito del África tropical, o aquell Un poco de pasta, basta, o Bic naranja – Bic cristal, formen part del subconscient col·lectiu i només llegint-lo ja et ve al cap la seva melodia, oi?
—La teva passió per l’art t’ha permès de conèixer i tractar artistes com Chillida, Tàpies, Josep Guinovart, Perico Pastor, Subirachs o Josep Plandiura. Alguns d’ells t’han obsequiat amb obres seves.
—A tots ells he d’agrair que m’acollissin al seu estudi, explicant-me les seves obres com a un amic, fent-me sentir a gust. També el mestre Jordi Alumà, recentment traspassat. Aquesta germanor s’ha donat entre ells. Picasso va bescanviar amb un jove Tàpies una obra per una altra. També ho va fer Braque amb un Chillida que volia trobar el seu estil a París.
—Passem ara a les qüestions més personals. Suggereix-nos, si us plau, una ciutat del món que hauríem conèixer si encara no ho hem fet.
—La bellesa de Cusco, la ciutat dels inques. Tot i que ja han passat 27 anys des que hi vaig ser, no he pogut oblidar la magnitud dels blocs de roca tallada, del rostre incaic, l’alpaca, les fulles de coca, la Plaza de Armas, el tribunal de la Inquisició, la Catedral completament decorada d’estil barroc de l’escola de Cusco. I conservo un quadre del convent de Sant Domènec al capçal del llit.
—I què ens pot dir sobre el setè art? Anomena’ns un parell de pel·lícules que no podem deixar de veure.
—M’agrada el cinema que és capaç de deixar-te les constants vitals en suspens durant les dues hores de pel·lícula. Quins grans mags els directors capaços d’una narrativa tant sorprenent. Però, què seria de “Psicosis” sense els violins? La música influeix en la percepció d’una pel·lícula, acompanya la narrativa, la contextualitza, emfatitza l’acció i emociona, de tal manera que la mateixa escena sense música seria una altra cosa. Per això més que pel·lícules et diré compositors de bandes sonores: Ennio Morricone (El bueno, el feo y el malo, Els 7 magnífics, Cinema paradiso, La misión) i John Williams (Tiburón, La guerra de les galàxies, Indiana Jones).
—De ben segur que tens al cap una exposició o un museu que hauríem de visitar.
—El museu del bisbat de Solsona. És sorprenent per l’abast de la col·leccions. De la prehistòria als nostres dies. I el museu de la catedral de Vic, juntament amb la magnifica intervenció pictòrica de Sert. A més, es pot aprofitar per un recolliment davant el sepulcre del venerable Torras i Bages.
—Hauràs de fer un esforç si només ens pots dir un parell d’obres d’art que t’han captivat especialment. Però és una de les limitacions que té aquesta secció…
—El Peine del Viento a la falda del Monte Igueldo de Donosti, on el mestre Chillida hi té el seu estudi i on continuen els seus fills artistes, Eduardo i Luís. I la segona. La porta de Sant Jordi del Palau del Lloctinent, amb el domini dels països catalans, feta en bronze per un jove Subirachs per recomanació d’un altre artista. I heus aquí un petit joc. L’escultor va posar l’efígie d’aquest artista a la porta. Aviam si sabeu trobar-la.
—Acceptem el repte, mirarem de descobrir l’artista enigmàtic. I ara, si fossis tan amable de suggerir-nos un assaig que t’hagi fet pensar o gaudir, o ambdues coses alhora.
—L’obra de Michael Porter ha estat font d’inspiració. Els economistes, i també els estudiants de màrqueting, coneixen bé el seu enfocament des de l’economia de diversos temes que ofereixen una millora de vida en societat, com és la revitalització dels barris cèntrics degradats, la viabilitat de les polítiques verdes, o d’un tema tant controvertit en l’actualitat com la caritat mitjançant ONG’s i Fundacions. El seu pensament s’ha transformat en acció en ciutats com Barcelona, essent inspirador de l’esponjament del barri antic.
—Dues novel·les que hauríem de plaçar en una lleixa de la biblioteca de casa (després d’haver-les llegit).
—Brots de saviesa de Sebastià Taltavull, el darrer premi de literatura Abat Marcet, i L’home que va viure dues vegades, de Gerard Quintana. Ambdós ben estructurats, de lectura fàcil, fan reflexionar i aprendre.
—Una injustícia que persisteix en els nostres dies i que hauríem de fer desaparèixer sobre la capa de la terra.
—La passivitat envers aquells migrants que arriben al primer món cercant un somni, o fugint d’un malson. Com la corda d’esclaus de Sant Pau en un món globalitzat que no sap ubicar-los. Un tsunami d’ homes, dones i nens que arriben d’arreu, mentre esperen que Occident caigui del cavall.
—Recomana’ns si us plau un parell de personatges la vida dels quals valgui la pena de conèixer.
—Les biografies de personatges de la infància i la joventut son especialment persistents en la memòria, potser perquè ens hi projectem. Si he de citar-ne dos, serien catalans, somniadors i lluitadors. El gran Josep Maria Folch i Torres, i l’insigne doctor Josep Trueta, català universal, autor de L’Esperit de Catalunya. Vaig aproximar-me a la seva figura per raó de l ‘institut d’estudis de la FNEC.
—Quin seria un dels teus moments estel·lars de la humanitat?
—Tendim a tenir una dimensió egocèntrica del temps. Les revolucions que s’ han produït en cada moment han suposat un canvi que ha fet rebrotar una nova realitat. Per a la meva generació hi ha hagut fites importants (els Beatles, el Che, la caiguda del mur de Berlin, internet, els ansiolítics, la píndola, la Unió Europea, l’1 d’octubre), però la intel·ligència artificial obre oportunitats insospitades. És a partir d’ara que veurem coses sorprenents.
—Acabem amb la música, com sempre. Revela’ns parell de peces musicals o cançons que no et canses d’escoltar.
—M’agrada la música que se sent mentre l’escoltes. Something dels Beatles és una cançó que emociona (https://www.youtube.com/watch?v=UelDrZ1aFeY). També Skyfall cantat per Adele (https://www.youtube.com/watch?v=q-gLRp5bSpwXx). I és clar, us cito tres obres universals que destil·len l’esperit de la humanitat: la Passió segons Sant Mateu de Bach, la Missa de rèquiem de Mozart i La Consagració de la primavera de Stravinski.
—Tres cireretes que son un monument cadascuna.
