És com un serial de misteri en el que el guió argumental de vegades arriba perillosament a les fronteres de l’absurd. Em refereixo és clar a les negociacions per formar nou govern a Catalunya.
Els espectadors, els electors que temen que tot acabi com el rosari de l’aurora, de vegades atònits, de vegades emprenyats, sovint contribueixen també a complicar-ho amb retrets que prou vegades simplifiquen massa la complexitat del moment. Aquí voldria només remarcar un parell de punts que, al meu modestíssim parer, caldria tenir molt presents. I fer-ho, parlant clar.
En primer lloc, l’avantatge que els resultats de les eleccions van donar a ERC, és tant petit, que en bona lògica política no li dóna marge per imposar condicions sense miraments. De la mateixa manera els resultats obliguen a Junts a acceptar sense reserves (com ja fan) que la presidéncia de la Generalitat recau en ERC, però no els obliga a agenollar-se davant de cap altar. Tots dos han d’arribar a un compromís gens fácil. I ja se sap que “un bon compomís és aquell que no satisfà del tot a cap de les dues parts”. I, amb els antecedents que tots coneixem, ja veiem que aixó no funciona sense llargs “estires i arronses”.
En segon lloc, siguin quins siguin el compromís i la solució finals, hi ha un aspecte que pot ser el pitjor de tots: aquests dos anys que es volen donar de coll a la mal anomenada “taula de diàleg” amb Madrid. És un espai de temps que jo (des del meu punt de vista personal, mancat de responsabilitat directa) mai no hauria acceptat. Ho considero, per dir-ho suaument, una greu equivocació i un temps perdut que pot fer-nos molt mal, perquè és un temps que treballará per Madrid i no per Catalunya. No és “tocar de peus a terra”, sinó caminar per núvols dels que cauríem trencant-nos cap i coll.
Fa pocs dies deia deia Germà Bel a una entrevista que li va fer Vilaweb que tot sembla indicar que en la pròxima legislatura el tema de la independéncia quedarà aparcat durant dos anys. I afegeix: “Dir que durant dos anys no faràs res, no entenc com això t’aproxima a tenir més força”.
I afegeix (cosa que ja sabem, però que no és sobrer repetir de tant en tant) que la “taula de negociació” era una mentida i només servia en aquell moment determinat per la investidura i l’aprovació dels pressupostos, i que cal no oblidar en cap moment que el PSOE sempre ha dit que no negociaria la demanda d’autodeterminació. Més clar l’aigua. Què es vol aconseguir doncs en aquests dos anys? Com diu molt bé José Antich al Nacional.cat: “confiar en Sánchez és un exercici gairebé inútil”.
Per tant crec que no és ni incomprensible ni fora de lloc que Junts demani una resposta clara sobre qué es farà en el moment que es reconegui (segurament abans del termini fixat) que aquest “diàleg” ha fracassat.
I de la mateixa manera, crec no sols comprensible sinó imprescindible que qualsevol intent de desvalorar el Consell per la República (admetent-hi, però, canvis raonables) sigui refusat sense miraments.
Crec que no hauria de ser tan difícil de comprendre que no es tracta de supeditar l’acció de la Generalitat dins del país a les “ordres” del CpR (una situació que Pere Aragonès té tot el dret a refusar), sinó de la col·laboració entre els dos organismes, de manera que el CpR faci (sobretot a l’estranger) tot allò que no pot fer la Generalitat amb les seves limitades possibilitats dins de la legalitat espanyola.
I que no s’enganyi ningú: els ciutadans ens mirarem molt atentament si hi ha algú que en aquesta necessària col·laboració no jugui net. Perquè la nostra terra demana que s’uneixin esforços per donar-li un futur millor. I aquest futur, ara i aquí, qui no desi (per costós que sigui) les rancunies antigues a la cambra dels trastos vells el trairia .
