Entretemps, però no meteorològic: venint de València i anant a trobar-se amb l’Arsenal, el que promet ser el partit més difícil de la temporada, tothom esperava un partit d’intermezzo amb canvis, refrescos i descansos, alguna prova, potser minuts per als que han de pujar… ningú no anava avui al camp amb més exigència que la d’un resultat digne, potser alguna jugada de mèrit que ens recordés que som brillants, i sobretot que ningú no prengués mal. La curiositat era per quins serien el canvis, amb quina alineació en Pep apel·laria a l’esperit de picar pedra, de respirar pols, que tot equip gran també cal que tingui perquè no tot són finals. I tothom feia travesses i especulava i proposava i pontificava a l’esplanada de davant de tribuna, als autocars de les penyes, als grups que anaven acostant-se al Camp, a les prèvies de les ràdios… arreu, fora del vestuari del Saragossa i al cap d’Aguirre. Ells venien al que venien, i amb el seu plantejament, ni més ni menys que el de l’Inter de Mourinho a la semi de la Champions l’any passat, com deia aquell: “posa-me’ls aquí que no tinc butxaques!”
I altre cop l’autobús, i altre cop a mastegar sorra: nou defensors. L’embús al centre del nostre atac pels nou que dèiem i encara pels tres nostres que segons com encara es feien més nosa que servei. En casos així cal fer gol aviat o la cosa pot tornar-se feixuga, àdhuc perillosa. I el gol ha vingut, no creguin: a passada d’Alves Keita l’ha picat de cap i l’ha fet bonic i tot, però el linier ens l’ha anul·lat… Villarato en deien?. I vinga a tornar a picar pedra: un pur atac i gol contra la teranyina d’una gent que no ha vingut més que a signar l’empat i gràcies, i que quan sobre el minut 30 hem canviat el dibuix i el hi hem oposats extrems ben oberts ni s’hi han volgut fixar. Tancar pel mig, matar-ho tot, rifar-la els quatre cops que l’han tingut… i provar sort buscant l’esquena de Milito, òbviament la peça menys engranada del nostre joc.
Un gol, aquest cop inapel·lable, de Keita. I altre cop, sort de Messi, que amb la seva màgia i fent-se’n quatre, li ha donat. Ovació i pocs minuts per a la mitja part. Ideal per a fer l’entrepà sense el coi del rum-rum.
I com que la segona part ha estat més del mateix, fora d’un parell de contraatacs que només han servit per a recordar-nos que en Valdés ha tornat, segur i brillant, deixin-me afegir a l’ovació a en Pep. Seny català en estat pur, fent el que cal. Assenyat, en el veritable sentint del mot. Més en tingués, aquest país, de gent prudent, generosa, valenta, com en Pep. I un consell: malfiïn-se de qui es desfaci en massa elogis per la seva gesta d’ahir, potser afalaguen tant perquè ells mai no ho farien. Potser no, segur.
Joan Capdevila i Esteve
