Sempre s’ha dit que la vida és com una vall regada per un gran riu de llàgrimes, un riu que porta un bon cabal de dolors en la seva llera. Una coneguda cantant mallorquina, d’origen guineà, canta pregonament al dolor i al sofriment, perquè ella els sent com a elements essencials de la vida. Les llàgrimes – nascudes des de molt endins de l’ànima – provenen dels dolors morals i físics: de les penes personals i familiars, de molts fets que considerem negatius per al nostre benestar. Però també hi ha llàgrimes provinents de l’amor, de l’estimació, del content, de l’emoció o de l’alegria. Altres llàgrimes són de ràbia encesa o continguda, o d’una ira manifesta i de rancúnies interiors. Una gran quantitat de plors neixen per injustícies comeses en guerres, en conteses de tota mena. Tot és pertorbador a la seva manera: sobretot les llàgrimes dels nens, dels malalts, dels indigents, dels maltractats,…M’agraden les llàgrimes del penediment o compunció de cor. I al final de la vida les morts dels éssers estimats comporten plor, pena i dolor.
Tenen sentit tots aquests sentiments? Sí, sense cap dubte. Primer perquè penso que moltes llàgrimes – si no són de cocodril -, poden ser, en definitiva, llàgrimes d’amor, ja que moltes vegades enceten un procés regenerador. A més a més, tots podem tots compartir les llàgrimes alienes purificant-nos alhora per la compassió i l’amor al proïsme. Es tracta, com s’apunta en el salm 68, d’aquell bàlsam capaç d’amorosir les ferides incurables del cor. Tots hem comprovat com ens ajuda i com ajudem certs moments en què compartim els dolors aliens, en comprovar que hi ha un temps de plorar i hi ha un temps de riure.
Davant aquest vital panorama, alguns poden preguntar-se: val la pena viure així? O una altra pregunta: són aquests temps actuals més foscos i pitjors que els d’abans?
Els poetes, sobre la vida i el pas dels temps, ens diuen moltes coses aprofitables per viure gustosament. Tant durant els temps novells com en els tardorals perquè, fins i tot, aquests darrers es renoven, esdevenen fecunds quan donen brots nous per a un millor esdevenidor. Pensava en aquells versos dos poetesses. Una deia: “Cauen les fulles: són llàgrimes de l’arbre. La boira torna. Gotes de pluja; saba de la terra. Bressol de la vida…El fang dels dies ens va deixant rastre de notes mudes…” I l’altra també contemporània escrivia: “Si el got d’amor s’ha buidat….omple’l de vida! / Si el got d’amor és mig ple perquè hem begut sense fre…omple’l de vida! / Si el got del tot s’ha buidat perquè el nèctar ha agradat…omple’l de vida! / Perquè hem begut sense fre…Si sols hi ha gotes d’alè, omple’l de vida! / Si sols hi ha gotes d’alè quan, abans, n’era replè…omple’l de vida! “.
Un columnista d’un diari, no fa gaires anys, ens feia veure el següent: “La manera com afrontem el pas del temps és una mesura prou exacta de l’actitud de cadascú davant la vida”. I tot seguit feia una digressió sobre aquells que els agrada celebrar cada any el seu aniversari i també sobre aquells altres que no volen celebrar mai res que faci referència amb el fet que la vida corre cap endavant, cap a un final precís: “El temps no espera ni s’atura per a ningú, excepte a les històries de ficció com ara la del Doctor Faust, que d’altra banda sempre acaben catastròficament”. I afegia: “El problema de fer anys no és l’esdeveniment, sinó la seva acumulació i sobretot la condició física i anímica de la persona interessada. Al principi tot va molt bé: el pas dels anys significa coneixement i força creixents, més mobilitat, més llibertat i una reconfortant sensació de controlar la pròpia existència. Tanmateix arriba un dia o un any en què un misteriós mecanisme interior diu que el compte cap endavant s’ha transformat en compte enrere. Hi ha qui anomena aquest fenomen una presa de consciència sobre la pròpia mortalitat…El punt cabdal del procés és el moment en què deixem de creure que ens fem grans i hem d’admetre – malgrat totes les simulacions – que ens fem vells”.
Penso que tothom pot ser jove, si essent vell per l’edat, té encara projectes de futur i no es queda palplantat mirant només cap enrere. Joan Pau II n’era un bon exemple. Ell mirava constantment l’hora, el dia, el mes i els anys següents. En el fons hem de saber jugar amb allò que Sant Agustí anomenava “distensió” del temps: mirant el passat com a record, posant molta atenció al moment present i tenint gran esperança del futur.
Per tant, enfront les proves, els treballs, els problemes, els dolors amb les llàgrimes…no hem de perdre ni un segon amb inútils laments i ser d’aquells que rondinen sempre dels temps presents com si els temps passats haguessin estat molt millors. Haurien de rellegir Agustí d’Hipona quan deia: “Et trobes homes que murmuren del seu temps i que asseguren que els bons temps foren els dels seus pares. I què, si poguéssim fer tornar els temps dels seus pares, potser també murmuressin? Et sembla que els temps bons són els passats i que són bons precisament perquè no són els teus…Per què et creus que els temps pretèrits han estat més bons que els teus, els que vius? De l’Adam primer fins l’Adam d’avui tot és treball i suor, espines i cards. És que potser sofrim algun diluvi? És que potser hem passat els temps anguniosos de fam i de guerra, els quals han estat narrats per evitar que en els temps d’ara murmurem contra Déu? Quins temps aquells! És que no ens esgarrifem tots només de sentir-ne parlar o de llegir algun llibre que en parli? Ens escau molt més considerar-nos sortosos que no pas murmurar contra els nostres temps!”…”Nos sumus tempora”. És la adequada resposta als eterns rondinaires. Sant Agustí afirma, doncs, que els cristians “som el temps” i, per això, hem de lluitar per conformar els nostres temps segons el Crist; hem d’estimar l’època que ens ha tocat viure per millorar-la si així ho pensem. I de les paraules citades en podrem treure moltíssima audàcia. “Visquem bé i seran bons els temps, perquè “nosaltres som els temps”.
Quants rondinen per rondinar – com si els temps d’avui fos pitjor que els d’ahir – i no pensen que tots els temps han estat bons i dolents alhora. Tots han tingut els seus valors i els seus contravalors. I a més a més, ens ha d’entusiasmar el fet que “nosaltres som el temps”, “configurem el nostre temps” i en som els “protagonistes” de la història. Per tant hem d’estimar la nostra època, la que ens ha tocat viure.
La gent gran, sobretot els vells o ancians, potser parlen massa, avui dia, de la manca de virtuts o de valors de la joventut. Penso en aquells que donen la culpa de tots el mals actuals al jovent d’ara. De què es lamenten? Doncs del fet que els joves “no siguin com ells foren” – això creuen ells! – quan tenien la seva edat. “Ai! els joves d’ara!” s’exclamen i el que fan és idealitzar els temps passats. No veuen que generació rere generació, els béns i els mals es repeteixen i reparteixen per igual i que de vegades potser, fins i tot, algunes coses milloren. “Aleshores sí que estudiàvem!”, “En aquella època érem molt més obedients! o més capaços!”, “Nosaltres respectàvem els nostres pares i avis o teníem consideracions amb les persones grans!”. Ho hem sentit mil vegades…Però quasi sempre ells no recorden altres coses. Aquestes queixes o laments solen ser falsos. “Nosaltres i els nostres pares i els pares dels nostres pares i els nostres fills i els fills dels nostres fills, en aquesta cadena en què la humilitat de l’individu com a tal és indispensable per entendre quelcom, tots hem respectat coses i n’hem trencat d’altres”, escrivia una escriptora d’Alacant, fa pocs anys. Ella, a més, citava un paràgraf d’una novel·la – “Middlemarch” de l’escriptora anglesa G.Eliot – on es fa una fina reflexió sobre la joventut: “Si la joventut és l’estació de l’esperança, sovint ho és tan sols en el sentit que els grans de casa han posat les esperances en nosaltres; perquè cap edat no està tan disposada com la joventut a pensar que les seves emocions, comiats i decisions són les últimes de la seva espècie. Qualsevol crisi sembla definitiva, simplement perquè és nova”.
Quanta raó tenen!
